Aquesta casa té el seu origen en la figura de sant Frutos, tradicionalment es considera que es va retirar per a la pràctica de l'eremitisme en un indret molt proper que s'identifica amb la cova de Siete Altares, a tocar del Duratón, riu amunt. Les característiques d'aquest lloc el feien propici per a l'activitat eremítica i, a més de Frutos i els seus germans, segurament hi havia altres eremites que el poblaven.
Possiblement, durant l'època d'ocupació sarraïna el lloc degué quedar abandonat i no es va recuperar el culte fins a la consolidació cristiana en el territori, també és factible que aquell lloc inhòspit quedés ocupat per mossàrabs. La primera notícia directa d'aquest lloc és de l'any 1076, quan Alfons VI el va donar al monestir de Santo Domingo de Silos, que hi va establir un priorat. Una inscripció situa la consagració de l'església aixecada pels benedictins, en l'any 1100. L'any 1126, Alfons VII va atorgar llicència per tal que el priorat pogués poblar el lloc. San Frutos es va beneficiar de la relació amb Silos, quan aquesta abadia va quedar sota la protecció dels papes, el priorat també va gaudir del mateix privilegi.
El 1231 els franciscans es van establir en el convent de Nuestra Señora de la Hoz, un lloc molt proper que es trobava dins de les possessions de San Frutos, el que va produir algunes desavinences entre benedictins i framenors. En el segle XV es trobava en estat de decadència, situació que va mantenir-se en el temps fins a la desamortització, quan va perdre la seva relació amb el món monàstic. L'església va esdevenir parròquia i la resta de dependències van caure en ruïna. Durant la primera meitat del segle XX el lloc va començar a rebre protecció per part de l'administració i més endavant fou restaurat.
Capçalera d'un goigs (1874)
Biblioteca Nacional de España
Sant Frutos
Aquest eremita hauria nascut a Segòvia l'any 642 en el si d'una família acomodada, de ben jove es va retirar amb els seus germans, Valentín i Engracia per a practicar l'eremitisme en unes coves a la riba del Duratón. En aquell lloc els va agafar l'ocupació islàmica, i en aquest context, hom atribueix a Frutos alguns miracles. Va morir cap al 715 i fou enterrat pels seus germans a la cova on havia viscut, coneguda com Siete Altares. Valentín i Engracia van deixar aquestes terres i, finalment, van morir martiritzats.
Fotografia de Zangarreon, a Wikimedia
- FLOREZ, Enrique (1860). España Sagrada. Vol. VIII. De las iglesias que fueron sufragáneas. Madrid: J. Rodríguez
- GALA PELLICER, Susana (2020). San Frutos. INTI, núm. 91
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel (dir.) (2007). Enciclopedia del románico en Castilla y León. Segovia. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- IÑIGUEZ ALMECH, Francisco (1955). Algunos problemas de la viejas iglesias españolas. Cuadernos de trabajos de la Escuela Española de Arqueología e Historia en Roma, núm. 7
- LINAGE CONDE, Antonio (1971). La donación de Alfonso VI a Silos del futuro priorato de San Frutos y el problema de la despoblación. Anuario de historia del derecho español, núm. 41
- MARTÍN PORTIGO, M. Soterraña (1984). San Frutos del Duratón, historia de un priorato benedictino. Segòvia: C. A. Segovia
- SENENT, María Pía; i altres (2022). El priorato benedictino de San Frutos del Duratón (Segovia) en sus documentos. Oppidum, núm. 18
Al parc de Las Hoces del Río Duratón, s'hi accedeix des de Villaseca