Monestir de Santo Domingo de Silos

A finals del segle X el monestir va patir els efectes destructius dels atacs d'Almansor que va deixar el lloc en ruïnes. Domingo de Silos (1000-1073) es va encarregar de la restauració monàstica, aquest personatge que va ser monjo a San Millán de la Cogolla (La Rioja), va anar a Silos i el 1041 va esdevenir el seu abat. Sant Domingo va portar una tasca molt important tant pel que fa a la restauració física de les dependències monàstiques, com a l'impuls donat a la vida conventual del lloc i també a la influència sobre l'entorn, tant en el seu vessant espiritual com al seu poder senyorial. A banda d'això, Domingo és conegut per la seva dedicació i virtuosisme, destaca sobretot per la seva tasca d'alliberament de cristians presoners dels musulmans.

D'aquest conjunt, els capitells de les galeries de llevant, nord i quatre de la de ponent pertanyen a la primera època excepte dos d'ells (vegeu claustre, capitell 28 i capitell 33). L'obra de la resta del claustre la van fer diversos mestres, a la segona època. Els pilars dels angles presenten interiorment una sèrie de vuit relleus, que caracteritzen aquest claustre. Sis d'ells són obra del mestre del primer taller (Ascensió, Pentecosta, Enterrament i resurrecció de Crist, Davallament, Els deixebles d'Emaús i Dubte de sant Tomàs) els dos restants són de la segona època (Anunciació i coronació de la Mare de Déu i Arbre de Jessé). Seguidament, es va aixecar el segons pis, que repeteix l'estructura del claustre baix i és de factura més senzilla.

Amb el segle XIV, Silos va iniciar un període de decadència de la mateixa manera que la patiren altres establiments, va anar perdent el seu poder sobre el territori i, a més, el 1384, un incendi l’afectà profundament. Aquesta situació s’agreujà durant el segle XV, passant a tenir abats comendataris i a partir del 1512 s’integrà a la Congregación Benedictina de Valladolid. Malgrat aquesta situació, Silos emprengué diverses construccions o reconstruccions: a finals del segle XVI es va bastir la sagristia. Durant el segle XVII s’aixecaren les dependències del sud (refetor i dormitori). Ja al segle XVIII s’amplià el monestir per la banda de ponent on es va aixecar un nou claustre (pati de San José) envoltat de noves dependències. El 1732 es va bastir la nova capella de Santo Domingo que va utilitzar l’antiga sala capitular com a fonament.

La guerra del Francès va afectar molt poc el monestir, però sí que va patir els efectes de la desamortització de 1835, l'abat Rodrigo de Echevarría va maldar per la conservació del patrimoni del lloc. De totes maneres, bona part dels seus béns es van dispersar, els millors manuscrits es van vendre i ara es conserven en diverses biblioteques. Un altre element que es va perdre fou la farmàcia, però finalment es va poder recuperar. Mentrestant, els edificis començaven a entrar en ruïna. Finalment, el 1880, el monestir de Silos va servir de refugi a una comunitat de monjos vinguts de Saint-Martin de Ligugé (Viena, França). Amb d'instauració de la nova comunitat es va recuperar també una part del patrimoni, com ara l'arxiu i la farmàcia, mentre que iniciaven la restauració dels edificis. Des de Silos s'han fundat altres centres monàstics arreu, ara torna a ser un centre monàstic amb molta vitalitat.