Monestir de Sant Maties de Barcelona

El beateri (beguines)

Per aquest indret hi passava una important via de comunicació, activa ja en època romana i que comunicava la ciutat amb el Llobregat i Tarragona, en direcció ponent. L’espai era l’idoni per establir-hi aquesta mena de centres d’assistència, especialment els leprosos, d’aquí el nom de mesells o l’advocació a sant Llàtzer que va prendre la capella d’un dels hospitals. Està documentada l’existència d’una comunitat de dones vinculada a l’hospital de Santa Margarida, sobretot a partir de l’arribada de Brígida Terrera (o Terrés). El 1426, aquesta va rebre un llegat familiar consistent en una suma de diners i una renda anual, el que li permetia mantenir les poques dones que, amb ella, participaven en l’atenció dels malalts.

Després de la mort de Sança (c 1401) altres dones van ocupar-se de la casa, una comunitat molt reduïda i no reglada que hom esmenta amb el nom de beates, beguines o recloses. Brígida Terrera hauria arribat al beguinatge cap el 1418 i durant la seva època aquest va créixer en el nombre de membres (conegudes popularment com les terreres), entre les quals la seva mare, vídua. La mort de Brígida, el 1471, no va ajudar a la deteriorada situació econòmica de la casa, mancada d’ingressos suficients pel propi manteniment ni tampoc per la tasca assistencial, aquesta situació segurament va portar a plantejar la seva regularització com a casa monàstica, cosa que fins aquell moment no havia fet. Les beguines, o les autoritats eclesiàstiques, van triar l’orde de Sant Jeroni i la seva Regla de Sant Agustí.

Durant el segle XVII es van portar a terme diverses obres de millora del monestir, que amb el pas del temps havia quedat afectat en les seves estructures i algunes dependències amenaçaven ruïna. El 1654 es van traslladar les despulles de Brígida Terrera des de l’antiga casa de Santa Margarida a Sant Maties. Sant Josep Oriol (1650-1702) va mantenir una especial relació amb aquest monestir, on hi havia professat una cosina seva. Una altra monja del monestir, Ignàsia de Masdeu, va protagonitzar un dels miracles atribuïts al sant i que van permetre la seva beatificació. La casa va patir els efectes de la guerra de Successió, amb exclaustracions temporals i deixant-la en decadència material. Després d’una certa recuperació que va permetre efectuar algunes obres de restauració, la guerra del Francès va reproduir la fugida de les monges i noves destrosses.

La comunitat hi va tornar el 1845, recuperant el monestir però mantenint les funcions parroquials i l’advocació de la Mare de Déu del Carme. El cop definitiu a aquesta casa va arribar el 1909, durant la Setmana Tràgica fou assaltat i saquejat deixant-lo en ruïnes i perdent també tots els béns mobles, altars, imatges, arxiu... A causa del seu estat, la comunitat no hi va poder tornar mai més i tampoc van poder fer ús dels terrenys que en bona part havien passat a mans de bisbat que va bastir una nova església parroquial, inaugurada el 1913.

El 1913 es consagrava la capella d’un nou monestir al carrer Iradier, a Sarrià, i el 1927 la nova església monàstica. L’activitat va tornar a quedar interrompuda el 1936 quan les monges es van veure obligades un cop més a fugir i dispersar-se fins que el 1939 van poder aplegar-s’hi de nou. El 1971, el mal estat dels edificis i les dificultats econòmiques per adaptar-lo a les noves normes conciliars, van fer pensar en un nou desplaçament i anar al casal de Bellesguard, a la falda del Tibidabo. L’arquitecte Jordi Bonet es va encarregar de la construcció del nou monestir, obra que va començar el 1978 i que fou inaugurada el 1980. La comunitat jerònima encara hi resideix en l’actualitat.