Monestir de Santa Clara de Manresa
Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara de Manresa
(Manresa, Bages)
L’origen del monestir cal cercar-lo en una capella situada extramurs dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, fundada per Guillem de Condamina a finals del segle XIII i que es troba esmentada per primer cop el 1292. Per un altre costat, les clarisses van obtenir el 1322 autorització per establir-se a Manresa i començaren a bastir el monestir, el 1326 els fou cedida aquella capella de Sant Blai.
Portal de l'església (sXIII)
La impulsora i benefactora del monestir fou Berengarona de Pujol, manresana i relacionada amb la cort reial, la primera abadessa de la casa fou Alamanda de Villafreser. Hom ha dit que en aquest lloc hi havia una leproseria i que amb l'arribada de les clarisses es va traslladar a la capella de Sant Marc i Santa Bàrbara, després Sant Pau. El 1351, la comunitat de Manresa va participar en la fundació de Santa Clara de Balaguer. Aviat va esdevenir un establiment de certa importància i va resultar beneficiat amb béns i rendes per part de Jaume el Just i sobretot de Pere el Cerimoniós. Però a començament del segle XV, va entrar en decadència, fins i tot veient-se les monges obligades a abandonar temporalment la casa en dues ocasions, a causa de la guerra, refugiant-se a l'interior de la ciutat.
A començament del segle XVI la comunitat tenia cinc religioses, i només dues el 1564. El 1578, tot i el bon estat en què es trobaven els edificis, el monestir va arribar a tenir una única monja; el papa Gregori XIII va obligar el bisbe de Vic que reformés i incrementés la comunitat. L'empresa no va tenir èxit i el 1599 moria Jerònima Peres, la darrera monja, extingint-se de fet la casa. El Consell de la Ciutat va iniciar gestions per introduir una altra comunitat de monges en aquest lloc i el mateix 1599 es van dirigir a les carmelites descalces, sense resultats.
Capitell aprofitat com a pica beneitera
El 1600 el papa Climent VIII va ordenar al bisbe de Vic que formalitzés l'extinció de les clarisses i posés l'establiment a disposició de les monges dominiques, cosa que es va fer efectiva el 1602 amb cinc monges d'aquest orde procedents del convent dels Àngels de Barcelona, que van ocupar aquest monestir que en endavant seria conegut amb el nom Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara. La branca masculina del mateix orde ja tenia casa a Manresa des de feia anys, a Sant Domènec (Sant Pere Màrtir), ara desapareguda. La nova comunitat va portar endavant obres de millora i ampliació de la casa, entre les quals el nou altar major dedicat a la Mare de Déu dels Àngels i Sant Domingo, obra que es va perdre el 1811 amb la guerra del Francès. Actualment, encara és habitat per la comunitat de monges dominiques.
Façana de l'església
Sant Francesc i santa Clara
Pintura sobre taula d'autor desconegut, procedent del monestir
Museu Comarcal de Manresa
Capitells de la portada
Capitells de la portada
Autor desconegut
Arxiu Comarcal del Bages
Capitell reaprofitat con a pica beneitera
Capitell reaprofitat con a pica beneitera
Capitell reaprofitat con a pica beneitera
- COLL, Fray Jayme Coll (1738). Chronica Seráfica de la santa provincia de Cathaluña. Barcelona: Imp. Herederos Juan Pablo y Maria Marti
- GAVÍN, Josep M. (1979). Inventari d'esglésies. Vol. 5. Bages. Barcelona: Arxiu Gavín
- RIBERA GASSOL, Ramon (2009). Una aportació a la trajectoria del pintor Antoni Viladomat i Manalt. Dovella, núm. 99
- ROSILLO LUQUE, Araceli (2016). El monasterio de Santa Clara de Manresa. Siglos XIV-XVII. Las clarisas en la Cataluña Central. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- SANAHUJA, Pedro (1959). Historia de la seráfica provincia de Cataluña. Barcelona: Ed. Seráfica
- SARRET I ARBÓS, Joaquim (1924). Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impr. Sant Josep
El monestir està situat a llevant de la ciutat, a l'antic camí del Pont de Vilomara