Monasticon Gallicanum (1677-1710)
Bibliothèque nationale de France
Segons Gregori de Tours, el bisbe Alyre de Clarmont († c. 384) fou enterrat al lloc on més endavant s’aixecà aquest monestir, dedicat a la seva memòria. Des de molt aviat, el lloc esdevingué un centre de culte, i durant l’episcopat d’Avit I (572-594) es dignificà la capella on es conservaven les relíquies del sant. A poca distància hi havia altres capelles, entre les quals la basílica de Saint-Vénérand, bisbe de Clarmont entre els anys 394 i 423.
En una data indeterminada de la segona meitat del segle VII, el lloc fou ocupat per una comunitat monàstica, que l’any 865 fou arrasada durant una incursió normanda. Cap a l’any 937, el monestir fou restaurat, i el 954 el rei Lotari I en confirmà la fundació. El primer abat conegut d’aquesta nova etapa fou Bernard. Més endavant, l’establiment s’integrà a l’orde de Cluny, fet que propicià la seva reconstrucció. L’any 1106, el papa Pasqual II beneí l’església del monestir. El 1311 es recuperaren les restes de sant Alyre, que foren col·locades en un nou sepulcre dins l’església.
Durant la guerra dels Cent Anys es reforçaren les antigues estructures defensives del monestir, però el 1362 el lloc fou ocupat militarment. El 1500 deixà el càrrec el darrer abat cluniacenc, Jacques d’Amboise, i Saint-Alyre s’incorporà a la congregació de Chezal-Benoît, amb abats triennals. El 1636 fou nomenat abat Géraud des Aleus, procedent de Cluny i vinculat a la congregació de Saint-Maur; des d’aleshores, el monestir restà integrat en aquesta congregació. A causa de la Revolució, entre 1790 i 1791 la comunitat monàstica fou suprimida, els monjos es dispersaren i els béns foren venuts. Pocs anys després, el lloc havia estat espoliat i començà el seu desmantellament.
Detall de Veüe de l'Abbaye de Sainct Alyre
Louis Boudan (s. XVI)
Bibliothèque nationale de France
L’any 1808 l’antic monestir benedictí fou cedit a les monges ursulines, que hi reconstruïren algunes dependències per establir-hi el seu propi monestir, dedicat també a l’ensenyament. El 1904, arran de la prohibició d’exercir aquesta activitat, l’establiment passà a mans laiques. Actualment, l’espai és ocupat per l’Institution Saint-Alyre, dedicada a la docència. De l’antic monestir benedictí resten poques traces: l’església ha desaparegut completament, però encara subsisteixen algunes estructures d’època maurista i una torre de l’antiga muralla que tancava el recinte monàstic.
- ANÒNIM (1910). Saint-Alyre au cours des âges. Clermont-Ferrand: Bellet
- BAUDRILLART, Alfred (1914). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 2. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BOUILLET, Jean-Baptiste (1846). Statistique monumentale du département du Puy-de-Dôme. Clermont-Ferrand: Perol
- COHADON, Abbé (1842). Recherches historiques sur Chantoin. Tablettes historiques de l'Auvergne, vol. III. Clermont-Ferrand: Perol
- DU TEMS, Hugues (1775). Le clergé de France. Vol. III. París: Brunet
- FOULQUIER, Laura (2023). Des ruines au musée, les œuvres lapidaires de l’ancienne abbaye Saint-Alyre (Clermont-Ferrand). Dijon: Artehis
- FOURNIER, P.-F. (1970). Clermont-Ferrand au VIe siècle: recherches sur la topographie de la ville. Bibliothèque de l'École des chartes. Vol. 128
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 6. París: Bloud et Barral
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TARDIEU, Ambroise (1870). Histoire de la ville de Clermont-Ferrand. Moulins: Desrosiers





