Canònica de Saint-Victor i Sainte-Couronne d’Ennezat
Eniziacus / Annaziacus / Ainezac
(Ennezat, Puèi Domat)
La canònica de Saint-Victor i Sainte-Couronne d’Ennezat fou fundada pel comte Guillem VI de Poitiers, duc d’Aquitània (1058-1086), en temps del pontificat d’Alexandre II, és a dir, entre els anys 1061 i 1073. L’església es dedicà als sants màrtirs Víctor i Corona de Damasc. El fundador va posar els seus dominis d’Ennezat a disposició del nou establiment.
La carta de fundació fou confirmada el 1173, un segle més tard. Tot i la manca de documentació que n’aclareixi les característiques, aquell document esmenta que es tractava d’un capítol de canonges regulars, seguidors de la regla de sant Agustí, que probablement es va secularitzar cap al segle XV. La col·legiata resultant fou dissolta amb la Revolució. El 1576 l’església es va fortificar, però aquelles obres es van perdre amb el temps, tal com passà amb una nau addicional que havia estat adossada a l’edifici. L’església tingué una doble funció: la principal com a col·legiata i, alhora, com a parròquia.
L’edifici actual conserva l’estructura de tres naus estretes de l’època fundacional (segles XI-XII), amb creuer i cúpula central, sobre la qual s’alça un campanar renovat. Originalment, la capçalera estava formada per un gran absis central amb deambulatori, com és habitual a la regió. Aquest sector fou enderrocat al segle XIII per allargar l’església, mantenint l’amplada del creuer i afegint-hi una nova capçalera amb cinc absis radials. També disposava d’un nàrtex als peus de l’església, modificat amb les obres del segle XIII i reconstruït durant la restauració del segle XIX. A l’interior es conserven unes notables pintures murals del segle XV.
Planta esquemàtica de l'església
Mural dels tres vius i dels tres morts (1420)
Mural dels tres vius i dels tres morts (1420)
Mural dels tres vius i dels tres morts (1420)
Religiosos davant la Mare de Déu entronitzada
Judici final (1405)
Judici final (1405)
Judici final (1405)
- ATTAIX, Abbé (1897-98). Les églises du canton d'Ennezat. Bulletin historique et scientifique de l'Auvergne. Clermont-Ferrand. Académie des sciences, belles-lettres et arts
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- DESHOULIÈRES, M.; i altres (1925). Ennezat. Congrès Archéologique de France. 87 ss. París: Picard
- LÜDDECKE, Fiona (2017). La « frise des abbés d’Ennezat ». Memòria
- PHALIP, Bruno (2003). L’église d’Ennezat : l’œuvre romane. Congrès archéologique de France. 158 ss. Basse-Auvergne, Grande Limagne. Société Française d’Archéologie
- RAVAUX, Jean-Pierre (2003). L’Église d’Ennezat : les campagnes gothiques. Congrès archéologique de France. 158 ss. Basse-Auvergne, Grande Limagne. Société Française d’Archéologie
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
La comuna d’Ennezat està situada a llevant de Riom