L’abadia benedictina de Saint-Austremoine d’Issoire està dedicada a sant Austremoni de Clarmont, considerat l’evangelitzador de l’Alvèrnia. De la seva vida se’n coneix ben poca cosa: hauria viscut al segle III, encara que una tradició l’emmarca a l’època dels apòstols. Es creu que la seva tomba es trobava a Issoire, on les seves relíquies eren venerades ja a mitjan segle III. En temps d’Avit II (676-691), bisbe de Clarmont, les relíquies foren traslladades a Volvic (Puèi Domat) i, cap al 848, a Mozac (Puèi Domat).
Pel que fa al monestir, un text del segle IX esmenta una llegendària fundació atribuïda al mateix Austremoni, possiblement d’origen eremític. Aquell establiment primitiu hauria desaparegut l’any 732 arran d’una incursió normanda. Més enllà de la tradició, el cert és que el 938 l’abadia d’Issoire fou fundada, o potser restaurada, per monjos procedents de Saint-Sauveur de Charroux (Viena), que hi buscaren refugi a causa d’una nova invasió normanda. Es coneix també que el 937 el bisbe Bernard de Clarmont havia consagrat una església anterior a l’actual.
Al segle XIV l’abadia encara mostrava vitalitat, però l’adopció del règim comendatari en va provocar la decadència. El darrer abat regular fou Guillaume de Rochefort, que exercí durant el primer quart del segle XV. El 1449 hi fou nomenat Robert Dauphin, primer abat comendatari. El 1575, Issoire i la seva església patiren greument els estralls de les guerres de Religió. El 1665 s’incorporà a la congregació de Saint-Maur, fet que li donà una nova embranzida. Durant el segle XVIII les construccions foren restaurades, però la vida monàstica desaparegué definitivament amb la Revolució del 1789 i, el 1791, els seus béns foren venuts.
Tot i la manca de notícies precises sobre la seva edificació, es considera que l’església actual es va bastir al segle XII. Després de sofrir els efectes de les guerres de Religió i de la Revolució, al segle XIX s’inicià la seva conservació i restauració, moment en què es van alçar algunes estructures noves, com ara la façana i els campanars. El resultat és una església parroquial molt àmplia, amb tres naus de set trams, un nàrtex i un transsepte que dóna accés a la capçalera, formada per un ampli presbiteri envoltat d’un deambulatori amb cinc capelles radials. El repintat interior també correspon a aquesta època.
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
- AUBERT, R. (1997). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 26. París: Letouzey et Ané
- BAUDRILLART, Alfred (1931). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 5. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CHARDON DU RANQUET, Henri (1935). L'église abbatiale de Saint-Austremoine d'Issoire. Bulletin Monumental, vol. 94
- COEUR-MEURTRY, Atelier. Issoire. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque, 1972
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 14. París: Bloud et Barral
- LE BAS, Philippe (1841). Historia de la Francia. Vol. 4. Barcelona: Imp. Nacional
- LONGY, Albert (1890). Histoire de la ville d'Issoire. Clermont-Ferrand: Mont-Louis
- MICHEL, Adolphe (1843). L'ancienne Auvergne et le Velay. Histoire, archéologie, moeurs, topographie IV. Atlas. Moulins
- NODIER, Charles (1833). Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France. Auvergne. París: Didot
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TERRASSE, Charles (1925). Église d'Issoire. Congrès Archéologique de France. 87 ss. París: Picard


























