L’abadia de Mozac (o també Mozat) és un dels grans monestirs de l’Alvèrnia, tant pel seu recorregut històric com per les restes arquitectòniques i artístiques que encara conserva, malgrat els esdeveniments adversos que ha patit al llarg dels segles. El seu origen és antic: hom considera fundador sant Calmini (Calminus), personatge del segle VII que també va impulsar altres cases monàstiques, com les de Saint-Chaffre (Alt Loira) i Marsat (Puèi Domat), a més d’aquesta.
La capçalera aixecada al segle XV, després del terratrèmol
Les primeres construccions d’aquest lloc es remunten al segle VII. L’any 848 hi arribaren les relíquies de sant Austremoni (s. III), procedents del priorat de Volvic (Puèi Domat), on havien estat traslladades des de l’abadia de Saint-Austremoine d’Issoire, també al mateix departament. En aquell trasllat hi intervingué activament Pipí II, rei d’Aquitània entre els anys 843 i 848, que acompanyà l’arribada de les relíquies amb una notable donació. La possessió d’aquests reliquiaris i l’afluència de pelegrins donaren un gran impuls al monestir i motivaren la construcció d’una nova església, de la qual encara es conserven alguns elements.
A finals del segle XI la comunitat passava per una etapa de decadència, fet que propicià que, l’any 1095, el comte d’Alvèrnia, amb el consentiment del bisbe de Clarmont, donés Mozac a l’abadia de Cluny (Saona i Loira), malgrat l’oposició d’una part de la comunitat. Des d’aleshores restà vinculada al gran monestir borgonyó, si bé hi hagué episodis puntuals de resistència que s’allargaren fins al segle XIII. Durant la segona meitat del segle XIV, Mozac començà a patir els efectes de la guerra dels Cent Anys, que obligaren a fortificar el recinte. A finals de segle, la disciplina regular s’havia afeblit i la comunitat es reduí a la meitat.
Fonaments de la capçalera romànica
L'església des de l'emplaçament del claustre
Al segle XV el monestir fou víctima dels terratrèmols que afectaren la regió, que malmeteren greument les seves construccions. Les obres de reconstrucció foren importants, però, a causa de la decadència general, només s’arribà a restaurar parcialment el conjunt; es perdé, entre altres elements, la capçalera amb el seu deambulatori, característic de l’arquitectura romànica de l’Alvèrnia. Pel que fa a la nau, va perdre alçada i desaparegueren les tribunes que l’envoltaven.
A partir del 1516, l’abadia passà a ser governada per abats comendataris. El 1595 Mozac sofrí també els efectes de les guerres de Religió: les pèrdues foren relativament limitades i es reduïren sobretot a la demolició de les estructures defensives (torres, fossats i muralles). Tot i així, entrà en un període de decadència marcat per conflictes interns. El 1664 s’hi introduí la reforma amb l’arribada de la congregació de Saint-Maur, que s’hi mantingué fins a la Revolució, quan la casa fou clausurada i la comunitat —reduïda ja a sis monjos— es dispersà.
Llinda romànica, centrada per una Mare de Déu
Portal d'entrada, amb restes de decoració mural
L’església és la part més ben conservada del complex monàstic i reflecteix les nombroses modificacions que ha sofert amb el temps. Les restes més antigues es troben a la torre adossada a la façana de ponent de l’església primitiva, que conserva elements dels segles X i XI. La cripta també pertany a aquesta època. L’església es va ampliar al segle XII, configurant un edifici de tres naus amb sis trams, un creuer i la capçalera, elements que han experimentat transformacions importants però que conserven l’aspecte medieval.
La part més alterada és la capçalera, actualment amb un absis central de planta poligonal, que substituí l’original al segle XV. En aquell mateix període es modificaren el claustre i les dependències annexes. L’església és especialment coneguda per la seva àmplia sèrie de capitells romànics, d’un treball escultòric excepcional que els distingeix d’altres exemples de la regió; també es conserven alguns dels grans capitells que sustentaven les columnes del desaparegut deambulatori.
Arqueta de Sant Calmini (s. XII)
Il·lustració de L'ancienne Auvergne et le Velay (1843)
Cal destacar l’esplèndida “Arqueta de Sant Calmini”, una peça d’orfebreria de Llemotges de grans dimensions. Segons una inscripció conservada, fou encarregada en temps de l’abat Pere, cap al 1172, i ja era acabada a finals de segle. L’esmaltació presenta diferències entre l’anvers i el revers: a la cara anterior, les figures principals —Crist entre els Evangelistes, una crucifixió i quatre compartiments amb l’apostolat— són daurades i en relleu, amb la tècnica de champlevé; a la cara posterior hi ha escenes dedicades a sant Calmini, a la seva esposa Namàdia i a la mateixa abadia de Mozac. Al Museu Thomas-Dobrée de Nantes es conserva, a més, una creu processional esmaltada del segle XIII també procedent d’aquest monestir.
Arqueta de Sant Calmini
Crucifixió
Arqueta de Sant Calmini
Els apòstols Andreu, Jaume i Pau
Arqueta de Sant Calmini
Crist entre els símbols dels Evangelistes
Els vents de l'Apocalipsi
Homes entre vegetació
Els guardians del sepulcre de Crist
Les Tres Maries al sepulcre
Arqueta de sant Austremoni (s. XVI)
Esquema de la planta de l'església
En blanc, la capçalera perduda
Capitell amb àngels
Victoria and Albert Museum, Londres
Postal antiga, col·lecció particular
Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de Registre d'armes, o Armorial d'Auvergne (s. XV)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France (1829)
Il·lustració de Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France (1829)
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CABRERO-RAVEL, Laurence (2003). Saint-Pierre de Mozac : L’abbatiale romane. Congrès archéologique de France. 158 ss. Basse-Auvergne, Grande Limagne. Société Française d’Archéologie
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- CRAPLET, Bernard (2002). Abbatiale Saint-Pierre. Mozac. Moisenay: Gaud
- CRAPLET, Bernard (s/d). L'abbaye Saint-Pierre de Mozat. Lyon: Lescuyer
- GOMOT, Hippolyte (1872). Histoire de l’abbaye de Mozat. París: Aubry
- HÉNAULT, Denis (2012). L’abbatiale romane Saint-Pierre de Mozac et l’héritage de l’Antiquité. Un projet monumental au service des prétentions d’une communauté monastique. Cahiers de civilisation médiévale, 217
- HÉNAULT, Denis (2017). L’abbaye Saint-Pierre de Mozac. Presses Universitaires de Rennes
- LEVILLAIN, L. (1904). La translation des reliques de saint Austremoine à Mozac et le diplôme de Pépin II d'Aquitaine (863). Le Moyen âge, vol. 2-VIII
- MICHEL, Adolphe (1843). L'ancienne Auvergne et le Velay. Histoire, archéologie, moeurs, topographie IV. Atlas. Moulins
- PERONA, Matthieu (2017). La formation du territoire de Mozac. Des limites médiévales de la justice de l’abbaye à la commune de Mozac. Bulletin Historique et Scientifique de l’Auvergne, 118
- PERONA, Matthieu (2021). Châsse dite de saint Austremoine (église abbatiale Saint-Pierre de Mozac). HAL-04281172
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TAYLOR, J.; i altres (1829). Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France. Auvergne. París: Firmin Didot
Mozac és situat a ponent de Riom