Abadia de Saint-Amable de Riom
Riomo / S Amabilis Riomensis / Ricomagense Amabilis
(Riom, Puèi Domat)
Segons la tradició, al segle V sant Amable de Riom (397-475) hauria fet aixecar en aquest lloc una església dedicada a sant Benigne de Dijon, tot i que cal tenir present que el culte a aquest darrer sant no es va introduir fins al segle VI. A la mort d’Amable, l’any 475, el seu cos fou enterrat a Clarmont d’Alvèrnia i, des de ben aviat, se li van començar a atribuir fets miraculosos, fet que afavorí l’arribada de devots.
A causa d’això, l’any 649 les seves relíquies foren traslladades a Riom, i aleshores el lloc adoptà l’advocació de Saint-Amable. El 1077, el bisbe Durand de Clarmont cedí aquesta església a Pierre de Chavanon (c. 1007-1080), fundador de la canònica de Notre-Dame de Pébrac (Alt Loira), amb la finalitat d’establir-hi una comunitat de canonges regulars, tot i que l’església continuà mantenint funcions parroquials. El primer abat d’aquesta nova comunitat hauria estat el mateix Pierre de Chavanon.
Les cases de Pébrac i Saint-Amable mantingueren relacions en els anys següents. El 1196, el comte Guy II d’Auvergne confià a la comunitat la direcció de l’hospital de Riom, que regentà fins al segle XVI. El darrer abat regular fou Jean d’Amy; el 1515 fou nomenat el primer abat comendatari, Guillaume de Benauld. El 1548, el papa Pau III en decretà la secularització, que es féu efectiva el 1570. La nova col·legiata continuà la seva activitat fins a la Revolució, quan l’església fou clausurada.
L’edifici actual és fruit de segles d’obres i transformacions: les naus i el transsepte són la part més antiga, del segle XII, mentre que la capçalera es construí al segle XIII. El presbiteri és envoltat per un deambulatori amb tres capelles radials de planta poligonal. Al segle XV s’hi van obrir capelles laterals al costat nord de la nau i, al XVIII, al costat sud. La façana és d’aquesta darrera època, del 1750. Després de la Revolució l’edifici fou restaurat i modificat, especialment el transsepte, al qual s’afegiren dues absidioles. L’església és avui l’únic vestigi del conjunt monàstic.
Gregori de Tours esmenta sant Amable com a clergue de Riom i destaca la devoció que suscitava el seu sepulcre pels fets miraculosos que s’hi atribuïen. La narració de la seva vida, en canvi, és una elaboració molt posterior. Segons aquesta tradició, Amable hauria nascut a la rodalia de Riom l’any 397, en el si d’una família noble. Hauria estat clergue a Clarmont d’Alvèrnia fins que es traslladà a Riom, on, a l’església de Saint-Gervais-et-Protais, fundà un temple dedicat a sant Benigne. Morí l’any 475 i fou enterrat a Clarmont fins que, al segle VII, les seves restes foren traslladades a Riom.
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BERNET-ROLLANDE, L. (1891). Saint Amable, sa vie, son église, son culte. Clarmont: Bellet et Fils
- COURTILLÉ, Anne (1990). Auvergne et Bourbonnais gothiques. Vol. 1. Nonette: Créer
- GAUCHERY, Paul (1916). Riom. Église Saint-Amable. Congrès archéologique de France. LXXX ss. Société française d'archéologie
- GRÉGOIRE DE TOURS (1668). L'Histoire des François. Vol. II. París: F. Léonard
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 8. París: Bloud et Barral
- LEQUENNE, Fernand (1962). Riom, petite ville, grande histoire. Clermont-Ferrand: Bussac
- MORAND, Edmond (1930). L'abbaye de Saint-Amable de Riom. Clermont-Ferrand: Impr. Générale
- MORAND, Edmond (1964). La date de construction du choeur de Saint-Amable de Riom. Bulletin Monumental, vol. 122
- PIÉRA, Pascal (2000). Les transformations de l'église Saint-Amable de Riom au XVIIIe siècle. Congrès archéologique de France. 158 s. Société française d'archéologie
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TAYLOR, J.; i altres (1829). Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France. Auvergne. París: Firmin Didot













