L’abadia de
Notre-Dame de Chatillon té l’origen en l’església de Saint-Vorles
que des del 991 era la seu d’una canònica secular que és coneguda
perquè en la seva escola hi va estudiar
Bernat de
Claravall. Cap el 1135 la canònica es va convertir en regular,
operació en la que hi va intervenir sant Bernat, poc després es
traslladaria a l’indret actual, el primer abat de la casa fou Aldó,
parent de Bernat. La casa va rebre la confirmació del papa Innocenci
II el 1138. A les inestabilitats produïdes pels episodis bèl·lics
que va patir el territori en els segles XIII i XIV s’hi va afegir el
relaxament dels costums dins de la casa el que va conduir a la
decadència, els conflictes posteriors com ara un l’incendi del 1475
a causa de la guerra i l’arribada del règim comendatari el 1494 no
van ajudar el redreçament. Un nou atac i incendi el 1595 va
dispersar la comunitat. Finalment la casa fou reformada el 1635
incorporant-la a la Congregació de França i començant la seva
recuperació regular i física, amb la reconstrucció de les
dependències. Però el 1791 els canonges van haver d’abandonar el
lloc definitivament a causa de la Revolució, es va convertir en un
hospici dedicat a sant Pere, advocació que manté encara l’església.
Les dependències de l’abadia estan ocupades pel Museu du Pays
Châtillonnais. |
|
Bibliografia
- FOSSIER, R. (1953). Châtillon-sur-Seine. Dictionnaire
d’histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París:
Letouzey et Ané
- LAPÉROUSE, Gustave (1837). L'histoire de Châtillon.
Châtillon-sur-Seine: Cornillac
- MIGNARD (1864). Histoire des principales fondations religieuses
du bailliage de la Montagne en Bourgogne. París: Aubry
- ROUSSEL, Abbé (1878). La diocèse de Langres: histoire et
statistique, Vol. 3. Langres: J. Dallet
- SAINT-MAUR, Congregació de (1728). Gallia Christiana in
provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 4. París: Typographia
Regia. |
|