Tradicionalment hom admet que l'abat sant Gil era d'origen grec i que va viure en el segle VII. Existeixen diverses versions sobre els detalls de la vida d'aquest sant, aquesta fou recollida, entre d'altres, per Iacopo da Varazze a la Llegenda Àuria. Segons algunes fonts sant Gil hauria nascut cap el 640, els seus pares disposaven de mitjans econòmics i va rebre una educació acurada. La seva santedat es va manifestar ben aviat i de jove hom li atribueix alguns miracles. A la mort dels seus pares va donar el seu patrimoni als necessitats i amb vint anys d’edat es va traslladar a la Provença, fent una estada a Roma. Arribat a Arle va practicar l'eremitisme en els boscos situats entre aquell lloc i Nimes. Acostumava a estar acompanyat per una femella de cérvol que va domesticar i li proporcionava llet pel seu manteniment.

En una ocasió el sant fou ferit per una fletxa llançada pel rei Vamba que estava de cacera a les rodalies i perseguia el cérvol, que es va refugiar al seu costat. Com a compensació per l'accident, sant Gil va rebre del rei dels visigots uns terrenys per aixecar un establiment monàstic, ara Abadia de Sant Geli, que es situa al mateix lloc on vivia l'eremita.
 

Sant Gil
Abadia de Sant Geli (Gard)
 

Abadia de Sant Geli (Gard)

Sant Gil
Representat a Les images des saints (1636)
Bibliothèque nationale de France

Un altre episodi de la vida de sant Gil el relaciona amb Carles Martell, el qual havia comés un pecat que no podia confessar. Mentre l'abat Gil celebrava una missa en presència del pecador, va aparèixer un àngel amb un pergamí amb un text amb el pecat inconfessable. Per intercessió del sant les lletres es van anar difuminant fins que van desaparèixer totalment, el pecador penedit i la falta perdonada. Una segona versió fa que el pecador sigui Carlemany, tot i que històricament el rei franc va viure quan sant Gil ja hauria mort. Un altre episodi ens fa saber que l’abat va anar a Roma i va rebre del papa unes portes de fusta per l'església. Sant Gil les va llençar al Tíber i l'aigua les va portar miraculosament fins la costa de Provença, prop de l'abadia. El sant va morir cap el 720 i fou enterrat a l'abadia on va viure. El seu lloc d’enterrament va esdevenir un centre d'atracció pels pelegrins que s'hi atansaven per venerar-lo.

A Catalunya, una llegenda explica que sant Gil va passar per la Vall de Núria on va viure un temps aixoplugat en una cova. Les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors, una imatge de la Mare de Déu i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes, els quals foren retrobats més endavant per un pastor de manera miraculosa i encara es conserven. És patró dels pastors.
 

Cripta de Sant Geli, amb la tomba del sant