Abadia de Sant Gèli

L'abadia és coneguda des de començament del segle IX, inicialment era dedicada a sant Pere i sant Pau, però a mitjan segle següent el patronatge es va canviar pel de sant Gil, que era enterrat a la mateixa església, aquest canvi va comportar un augment considerable de fidels devots del sant. Molt probablement, fou en aquesta època que es va anar teixint la seva llegenda. Gràcies a tot això, la comunitat va aconseguir de la Santa Seu el privilegi de l'exempció, és a dir, la dependència directa dels papes, malgrat això, l'abadia no va sortir de la mediocritat. El 1032 li fou lliurada l'abadia de Saint-Eusèbe de Saignon (Valclusa). El 1066 hom va intentar vincular-la a Cluny, però l'oposició dels mateixos monjos no ho va permetre fins al 1077, quan Gregori VII va aprovar la unió, però conservant el privilegi de triar els seus abats.

Aquest lloc fou l'escenari de la mort de l'heretge Pierre de Bruys, que fou cremat davant l'església en 1136. En 1154, el papa va atorgar indulgències als visitants, el que va incrementar encara més l'afluència dels devots. Després d'una nova interrupció motivada per la inestabilitat política i religiosa s'inicia un tercer període constructiu, entre 1185 i 1209, però l'edifici va quedar inacabat. En 1226, l'establiment religiós va quedar sotmès a la monarquia, el mateix Sant Lluís el va visitar en dues ocasions. El papa Climent IV, originari de Sant Geli, va promocionar les donacions a favor de la construcció de l'església. De totes maneres, les dificultats econòmiques no permeteren acabar la construcció fins al segle XIV, en els segles següents encara es va anar completant l'obra.

Es conserva l'església, restaurada després de les destrosses que es van fer a partir del segle XVII. És un edifici de tres naus amb voltes d'aresta, separades per columnes. La nau central és més alta que les laterals. La cripta és de grans dimensions, ocupa tota la nau, des de la façana fins a la capçalera. Al centre de la mateixa es troba la tomba de sant Gil, antic centre de devoció. Al segle XVI, l'arqueta amb les relíquies del sant fou traslladada a la basílica de Sant Serni de Tolosa i ara només es conserven aquí alguns fragments. Darrere l'església hi ha restes de l'antiga capçalera, entre les quals un mur que conté al seu interior una interessant escala de caragol. Hi ha també algunes restes d'altres dependències de l'antic monestir.

El portal central té representat un Crist en Majestat al timpà. Al fris inferior, que s'estén pels murs laterals, entre les portes, hom troba diverses escenes relatives a la Passió. El portal de la dreta té una Crucifixió al timpà, i a sota diverses escenes relatives a episodis posteriors a la Resurrecció de Crist (Noli me tangere, Santes dones al sepulcre, Aparició als apòstols...). Entre les tres portes se situen una sèrie de columnes recuperades d'època romana i, entre elles, diverses figures de grans dimensions: Sant Miquel, els dotze apòstols i la Lluita d'àngels i dimonis. A la part inferior, a tocar del sòl, hi ha personatges de l'Antic Testament.