La iglesia de Sant Pere de Vilamajor está documentada desde el siglo IX, de aquella época se conserva la lápida sepulcral del presbítero Orila, del año 872. Aquel edificio ocupaba el lugar de La Força, donde estaba situado el antiguo palacio condal. Entre los siglos XI y XII tenía una comunidad de presbíteros. La iglesia se reconstruyó entre los años 1581 y 1604, pero todavía conserva el campanario de época medieval.
Lápida del presbítero Orila (872)
Interior de La iglesia con el retablo de Joan Gascó (1513-16)
Destruído en 1936. Colección particular
Bibliografía:
- BARBERÍ i altres (1881). Excursió á Sant Pere de Vilamajor. L’Excursionista. Bolletí mensual. Barcelona: Associació Catalanista d’Excursions Científicas
- CATALÀ, Pere; i altres (1991). Els castells catalans. Vol. II. Barcelona: R. Dalmau Ed.
- CORNUDELLA, Rafael (2002). La pintura de la primera meitat del segle XVI al Museu Episcopal de Vic. Locus Amoenus, vol. 6
- GALÍ, David; LACUESTA, Raquel (2014). Estudi històric i constructiu sobre l’església i el campanar, o Torre Roja, de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Diputació de Barcelona
- GARCIA, Josep M. (2003). El retaule dels sants Marçal, Sebastià, Apol·lònia i Magdalena. Quadernets de Vilamajor, núm. 2
- GAVÍN, Josep M. (1990). Inventari d'esglésies. Vol. 23. Vallès Oriental. Barcelona: Arxiu Gavín
- MIRAMBELL, Miquel (2006). Joan Gascó. L'art gòtic a Catalunya. Pintura III. Darreres manifestacions. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- PLADEVALL, Antoni (1991). Campanar de Sant Pere de Vilamajor. Catalunya romànica. Vol. XVIII. El Vallès Occidental, el Vallès Oriental. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- ZARAGOZA PASCUAL, Ernest (1997). Catàleg dels monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Situación:
Es la iglesia parroquial de Sant Pere de Vilamajor