Monestir de Santa Maria de l'Estany

Aquell mateix any, el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà va impulsar la introducció d’una comunitat de canonges augustinians, els membres de la qual procedien de la canònica catedralícia de Vic. Aquests seguien el bisbe en els seus intents de reformar-la, però no ho va arribar a aconseguir a causa de la forta oposició dins de la comunitat. La canònica de l’Estany va quedar estretament lligada a la catedral de Vic. El seu primer prior conegut fou Bernat Compar (o Bompar). Amb el pas del temps, la canònica va anar adquirint importància, tant per la seva influència sobre altres centres monàstics de Catalunya com pels béns rebuts, que s’estenien per un ampli territori, especialment pel Bages i Osona.

El 1364, la canònica va vendre molts dels seus béns per adquirir el terme d'Oló, fet que finalment va provocar l'oposició dels seus habitants, que van aconseguir reunir el capital necessari per a la seva recompra, fet que va agreujar la situació d'enfrontament que s'havia generat, fins al punt que l'agost de 1395 el monestir fou assaltat i incendiat. La destrucció fou de tal magnitud, que la comunitat es va veure obligada a dispersar-se. Això va facilitar que la canònica es dividís en diverses faccions, partidàries de quedar-se a Manresa o altres centres, mentre que el bisbe de Vic lluitava pel retorn a l'Estany, cosa que no va assolir fins al 1436.

El conjunt arquitectònic de Santa Maria de l'Estany està format per l'església, el claustre i diverses dependències al voltant d'aquest últim, on actualment hi ha un museu. La restauració del conjunt va començar a finals del segle XIX, però les actuacions més significatives es van dur a terme a partir de 1931, afectant bàsicament l’església i el claustre. L’església és de nau única amb transsepte, amb una capçalera formada per un gran absis central (el de la nau) i dos absis menors, oberts al creuer.