Canònica de la catedral de Barcelona
Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona / Domus Capitulo Barchinonae
Es tenen notícies de l’existència d’una catedral a Barcelona des de temps força reculats. Hom sap que un tal Pretextat, bisbe de Barcelona, va assistir a un concili l'any 343. Segurament llavors havia d’existir una seu catedralícia, però la primera de la que s’han trobat restes és ja del segle V. En un concili celebrat a Barcelona el 576, s’esmenta que la catedral estava dedicada a la Santa Creu.
En època visigòtica la població cristiana de Barcelona estava dividida en dues comunitats, l’arriana i la catòlica, aquesta darrera tindria la seu a l’església de Sants Just i Pastor. Entre el 717 i 801 la seu barcelonina va restar sota l’ocupació musulmana i, molt probablement, la catedral es va convertir en mesquita. En època del bisbe Frodoí es va restaurar, tant física i espiritualment, en aquest sentit el bisbe va acabar amb el culte mossàrab i va imposar el romà o carolingi. El 877 es va fer la solemne translació de les relíquies de santa Eulàlia a la catedral on encara es veneren. La presa de Barcelona per al-Mansur, el 985, va destruir l’edifici i obligà a la seva reconstrucció.
A Barcelona, com a les altres diòcesis visigòtiques existents, segurament existia alguna mena de comunitat canonical al voltant de la seu, però no hi ha notícies concretes. És després de la recuperació del territori a l’Islam, que es comencen a trobar referències a una canònica catedralícia, que diferia de les altres comunitats monàstiques. El sistema de vida estava regida segurament per la regla canonical adoptada a Aquisgrà, però la mateixa naturalesa de la comunitat, poc cohesionada i basada en membres de cases acomodades, donava pas a situacions de relaxament espiritual que hom intentava redreçar periòdicament.
Porta de Sant Iu
Porta de Sant Iu
Griu atacant un anyell. Home lluitant
Un privilegi de Lluís el Tartamut de l’any 878, en època del bisbe Frodoí, restaurava la canònica de la catedral de Barcelona. El 944, el comte Sunyer ajudà econòmicament a la comunitat per a bastir un nou edifici. La canònica fou també restaurada i dotada el 1009 pel bisbe Aeci, sempre fou una canònica aquisgranesa amb uns costums força relaxats, no es va reformar per adoptar la Regla de Sant Agustí o la de Sant Ruf, malgrat la relació que amb aquest corrent canonical tenia Oleguer, canonge de la Catedral, després de la canònica de Sant Adrià i encara més endavant abat de Sant Ruf d’Avinyó. El 1299 el llegat pontifici va reordenar una altra vegada la canònica i va establir el nombre de canonges en quaranta. El 1592 fou secularitzada.
La construcció de la catedral romànica es va donar per acabada en època de Ramon Berenguer I el 1058, com a mínim el les seves parts essencials, era un edifici de tres naus, amb transsepte poc aparent i encapçalat amb tres absis semicirculars. La seva situació era la mateixa de l’edifici actual. Amb el decurs dels anys l’església es va fer petita. A finals del segle XIII hom decideix ampliar l’edifici respectant al màxim la catedral romànica i interferint el mínim en la vida que tenia el lloc; els canonges restaren obligats a utilitzar l’edifici en construcció en les seves cerimònies. L’obra va començar el 1298 i el resultat fou un edifici que ampliava l’antiga catedral de la que es van anar aprofitant les seves pedres per anar aixecant la nova. Bàsicament és el temple actual, la façana neogòtica es va aixecar a finals del segle XIX i començament del XX.
Porta de la Pietat
Timpà de la Pietat
Els canonges van ocupar els edificis que ara són coneguts com Cases de la Canonja i Pia Almoina, una institució que es dedicava a donar de menjar als pobres, funció que antigament es feia en el mateix refetor de la comunitat canonical, segurament situat al voltant de l’antic claustre. Entre la catedral i el Palau de la Generalitat es troben les Cases dels Canonges, un conjunt d’edificacions que es van començar a alçar quan la comunitat de canonges fou secularitzada i van passar a viure en residències particulars. Les modificacions i restauracions de regust neogòtic han alterat força el conjunt.
Des de l'església de Sants Just i Pastor
Descripció detallada ↗
La nau central
Volta del deambulatori
Deambulatori
Cripta amb el sepulcre de santa Eulàlia
Choir
Rerecor amb el martiri de santa Eulàlia
El cor
Claus de volta
Sepulcre de Ramon d'Escales
Sepulcre de Ramon de Penyafort
Retaule de la Fundació de l'orde de la Mercè
Sepulcres de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca
Pica baptismal (Onofre Julià, 1433)
La façana inacabada, cap el 1880
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frontal de Sant Onofre
Claustre
Claustre
Claustre
Sepulcre de Francesc de Santa Coloma
A la capella de Santa Llúcia
La Pia Almoina, ocupa l'espai de les
antigues estances dels canonges (foto de 1986)
Les Cases dels Canonges
- AINAUD DE LASARTE, Joan; MUNDÓ, Anscari M. (1997). Els vitralls de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans
- BASSEGODA, Joan (1995). Els treballs i les hores a la Catedral de Barcelona. Barcelona: R. A. Belles Arts de Barcelona
- BELTRÁN DE HEREDIA, Júlia (2005). La topografia cristiana del quadrant nord-est de "Barcino". El conjunt episcopal de Barcelona. Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, núm. 1
- BELTRÁN DE HEREDIA, Júlia (2015). Barcelona a l’antiguitat tardana. El cristianisme, els visigots i la ciutat. Museu d’Història de Barcelona. Ajuntament de Barcelona
- BELTRÁN DE HEREDIA, Júlia; BONNET, Charles (1999). Conjunt episcopal de Barcelona. Del Romà al Romànic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BELTRÁN DE HEREDIA, Júlia; LORÉS, Immaculada (2005). La catedral romànica de Barcelona: revisió de les dades arqueològiques i de l'escultura. Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, núm. 1
- BELTRÁN DE HEREDIA, Júlia; NICOLAU, Antoni (1999). Topografia dels espais de poder a l’època carolíngia. El conjunt episcopal i la residència comtal. Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX i X). Barcelona: MNAC
- BONNET, Charles; BELTRÁN DE HEREDIA, Julia (2000). El primer grupo episcopal de Barcelona. Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 25
- DURAN SANPERE, Agustí (1952). La catedral de Barcelona. Barcelona: Aymá
- FELIU, Gaspar (2021). La canònica de Barcelona, fins a la consagració de la catedral romànica. La catedral romànica de Barcelona. Girona: Documenta Universitaria
- FLOREZ, Henrique (1775). España Sagrada. Vol. XXIX. Santa Iglesia de Barcelona. Madrid: A. de Sancha
- FONT Y CARRERAS, Augusto (1891). La Catedral de Barcelona. Barcelona: A. Arquitectos de Cataluña
- GAVÍN, Josep M. (1993). Inventari d'esglésies. Vol. 26. Barcelonès II (Barcelona Capital I). Barcelona: Arxiu Gavín
- GUDIOL. Josep; ALCOLEA, Santiago (1987). Pintura gòtica catalana. Barcelona: Ed. Polígrafa
- JARDÍ ANGUERA, Montserrat (2020). La galeria de llevant del claustre de la catedral de Barcelona. Summa. Revista de Cultures Medievals, núm. 16
- VERGÈS, Martí, VINYOLES, M. Teresa (1992). Catalunya romànica. Vol. XX El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona; Enciclopèdia Catalana
- VILLANUEVA, Jaime (1851). Viage literario a las iglesias de España. Vols. XVII i XVIII. Viage a Lérida y Barcelona. Madrid: Imprenta de la Real Academia de la Historia
- Enllaç ↗ : Catedral de Barcelona
La catedral de Barcelona és al centre, a la ciutat vella
Situació de la catedral en la Barcelona de començament del segle XVIII