Monestir de San Paio de Diomondi
Mosteiro de San Paio de Diomondi / Santo Estevo de Diomondi / Gemondi
(O Saviñao, Lugo)
Es disposa de poques notícies sobre el monestir de San Paio de Diomondi, suposadament d’origen altmedieval. Se sap que inicialment estava dedicat a sant Esteve i que l’any 954 el bisbe de Lugo el va cedir al seu oncle, l’abat Randino del monestir de San Adrián de Sacardebois (Parada de Sil, Ourense).
L’any 976, Senior, neboda del bisbe Hermogi de Tui i aquest, alhora, oncle de Sant Pelagi (Paio), a qui el monestir es dedicaria més endavant, va efectuar una important donació a aquest establiment. La comunitat que ocupava Diomondi estava sota la jurisdicció de la catedral de Lugo i no depenia d’un altre monestir; fins i tot és possible que es tractés d’una abadia secular. Entre els anys 1138 i 1164, el monestir va canviar la seva advocació inicial per la de San Paio. Després d’un període de buidor documental, l’any 1138 ja era una possessió d’Alfons VII, i el 1164 Ferran II el va donar a Fernando Odoariz i a la seva esposa Teresa Muñiz. Tot i això, el 1178 el monestir va tornar a estar sota el domini de l’Església de Lugo, fet que va ser confirmat pel papa Lluci III mitjançant una butlla de l’any 1185.
En els anys posteriors, el monestir de Diomondi va canviar de mans diverses vegades, en el context de les disputes entre els comtes de Lemos i el bisbat pel seu domini. És probable que a mitjan segle XIII ja no hi hagués comunitat monàstica, fet que és segur l’any 1366. L’any 1379, Joan I va confirmar la possessió de Diomondi al bisbe de Lugo, al qual va pertànyer definitivament des de llavors. L’any 1480, el lloc es menciona com els palaus del Sr. bisbe a Diomondi, i el 1498 encara s’hi refereixen com el monestir de Diomondi. Al segle XIII es va afegir una torre annexa a l’església romànica, i poc després s’hi construí una segona torre que més endavant es convertiria en un palau episcopal i, finalment, en una casa rectoral.
Aquesta construcció podria ser hereva de l’antiga residència del bisbe Odoari de Lugo i Braga, qui, a causa de la invasió sarraïna, es refugià en aquest lloc, on es considera que va morir. L’església, de nau única amb absis semicircular, hauria estat construïda entre l’últim quart del segle XII i el començament del XIII. Al costat sud hi té una sagristia annexa i al costat nord, el palau episcopal. Aquesta darrera construcció es trobava en estat ruïnós i una part es va esfondrar a finals de l’any 2010; actualment ha estat restaurada i transformada en un alberg per a pelegrins.
- FREIRE CAMANIEL, José (1998). El monacato gallego en la alta edad media, vol. II. La Corunya: Fund. Pedro Barrié de la Maza
- LORENZO FERNÁNDEZ, Álvaro (2021). La inscripción desaparecida del Monasterio de San Adrián de Sacardebois. Boletín del Archivo Epigráfico, núm. 8
- PÉREZ GONZÁLEZ, José María; dir. (2018). Enciclopedia del Románico en Galicia. Lugo. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- SÁ BRAVO, Hipólito de (1972). El monacato en Galicia. Vol. 1. La Corunya: Librigal
- YZQUIERDO PERRÍN, Ramón (2005). San Pelagio de Diomondi. Abrente, núm. 35-37