Hi ha una tradició que situa en aquest lloc un monestir dedicat a sant Pere, fundat per l’eremita d’origen bretó Romble (Romulus), cap a la primera meitat del segle V. Un altre relat explica que, l’any 866, l’arquebisbe de Bourges, Raoul de Turenne, hi va portar les relíquies de sant Satur, martiritzat a Cartago l’any 203, que foren dipositades en aquella església. El lloc, conegut com a Château-Gordon, adoptaria posteriorment el nom de Saint-Satur, igual que l’església de Saint-Pierre.
Possiblement en aquesta època ja s’hi havia fundat un monestir, però es va perdre durant les invasions normandes i hongareses. El lloc fou restaurat l’any 1034 a instàncies de la noble Mathilde, filla de Gimon, senyor de Château-Gordon, amb el suport de l’arquebisbe de Bourges, Aymon de Bourbon (1030-1070). Aleshores també es va crear un capítol de canonges dependent de la catedral de Saint-Étienne de Bourges. El 1104, l’arquebisbe Leodegari (o Léger) va consagrar la nova església de Saint-Satur.
Es considera que, l’any 1131, aquella casa, ocupada fins aleshores per canonges seculars, va adoptar la regla de Sant Agustí gràcies a la intervenció del papa Innocenci II, tot i l’oposició d’una part de la comunitat. Poc després, el 1143, la canònica de Saint-Satur fou assaltada i va quedar molt malmesa; el mateix papa Innocenci II va excomunicar els responsables de l’atac. El 1234, la casa fou visitada pel rei sant Lluís de França (1226-1270) i, l’any 1306, hi va arribar el papa Climent V. La prosperitat inicial de l’abadia es va veure molt afectada durant la segona meitat del segle XIV. El 1361, Saint-Satur fou víctima d’un atac dels anglesos, fet que va obligar a emprendre treballs de restauració.
L’any 1420, però, la vila de Saint-Satur i la mateixa abadia foren ocupades novament pels anglesos, que van saquejar les dependències monàstiques. Com a conseqüència, la comunitat va abandonar el lloc fins al 1454, quan hi va retornar. A partir del 1523, la casa, ja en decadència, va quedar sotmesa al règim de comenda. Aquest fet, juntament amb els efectes de les guerres de Religió, durant les quals va patir una nova incursió i saqueig l’any 1567, va impedir-ne la recuperació. La decadència es va prolongar i la canònica fou suprimida l’any 1755, supressió que es va fer efectiva el 1775. L’església, encara inacabada, va assumir les funcions parroquials, que ha mantingut fins a l’actualitat.
De l’abadia es conserva l’església, que es va començar a construir a mitjan segle XV a causa de la ruïna de l’anterior. Les guerres de Religió i la decadència posterior van impedir que les obres arribessin a completar-se. El projecte preveia la construcció d’un edifici de grans dimensions, però només se’n va aixecar la capçalera, fins al transsepte. A grans trets, aquesta església consta d’una nau, el que havia de ser el presbiteri, envoltada per un deambulatori amb cinc capelles radials.
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- DU TEMS, Hugues (1775). Le clergé de France, vol. III. París: Brunet
- GEMÄHLING, M. (1867). Monographie de l'Abadia de Saint-Satur, près Sancerre (Cher). París: Imp. Centrale des Chemins de Fer
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
La canònica de Saint-Satur està situada a la comuna del mateix nom, al nord-est de Sancerre