|
Segons la
tradició aquesta abadia té el seu origen en un
establiment fundat per sant Pacient, bisbe de Metz en el
segle IV (tot i que l’hagiografia el situa també en el
segle II) que estaria dedicat als Saints-Apôtres i que
hauria desaparegut el 451 en una incursió dels huns. El
lloc fou restaurat posteriorment segurament amb una
comunitat de canonges. A la mort del bisbe sant Arnulf
(c582-641) fou enterrat en aquest lloc on seria venerat,
l’advocació primitiva es canviaria per la de
Saint-Jean-l’Evangéliste i després encara fou
substituïda per la de Saint-Arnould. En època carolíngia
l’església del monestir es va convertir en necròpolis
del regne, entre altres membres de la família reial aquí es
va enterrar Lluís el Piadós (778-840) en un sepulcre
romà del segle IV que es conserva fragmentàriament.
L’abadia fou reconstruïda en el segle X, el 942 el bisbe
Adalberó (929-954) s’encarregà de reconduir la situació
d’algunes cases monàstiques i hi va introduir la
Regla de Sant Benet. El 1049 l’església s’havia
refet, en aquesta data el papa Lleó IX va consagrar el
nou temple. |
|
|
L'abadia de Saint-Arnould
Claustre |
Sant Arnulf bisbe retirat al desert
Gravat de Raphael Sadeler, 1598
Rijksmuseum, Amsterdam |
|
L’abadia
fou enderrocada el 1552 per facilitar la defensa de la ciutat i els
monjos es van traslladar a l’antic convent dels Dominics de
Sainte-Madeleine i amb ells els sepulcres dels personatges que
s’havien anat enterrant a l’església. Els dominics havien estat
expulsats del seu convent, fundat el 1221, per motius polítics.
Durant el segle XVII es van portar a terme importants obres de
reconstrucció de les dependències monàstiques. Fou suprimit amb la
Revolució, el 1793 l’església havia perdut el seu mobiliari i les
tombes dels personatges que s’hi havien enterrat amb el pas del
temps es van malmetre. Ara el lloc l’ocupen unes dependències
militars. |
L'abadia de Saint-Arnould
Claustre |
