Monestir de San Vicente de Oviedo
Monasterio de San Vicente / Antealtares / S Vincencii
(Oviedo / Uviéu, Astúries)
Tradicionalment, s'ha relacionat l'origen d'aquest monestir de San Vicente amb la mateixa fundació de la ciutat. Segons aquesta tradició, cap al 761, en aquest lloc s'hi va establir una comunitat monàstica que, vint anys més tard, hauria instituït un pacte monàstic formalitzat en un document conegut per còpies posteriors de fiabilitat relativa. Aquests dubtes es fan més evidents si tenim en compte que no és fins al 969 que es comencen a trobar documents que fan referència a aquest monestir i a la seva comunitat.
L'establiment hauria conviscut amb la canònica catedralícia de San Salvador de Oviedo, físicament molt propers l'un de l'altre. En una primera època, els monjos de San Vicente, també conegut amb el sobrenom d'Antealtares, s'encarregaven també del culte de San Salvador. Durant la segona meitat del segle X, el monestir, ja independitzat de la catedral, va experimentar un notable desenvolupament, amb una situació econòmica resolta gràcies a les donacions en el seu favor, provinents de la monarquia, la noblesa i també de propietaris més modestos. Se sap que des de mitjan segle XI la comunitat seguia la regla de Sant Benet.
Aquest període de prosperitat es va allargar fins a mitjan segle XIV, quan tant el monestir com els nombrosos priorats que hi depenien van entrar en un període de decadència que es va perllongar fins a començament del segle XVI. El 1515, el monestir es va vincular a la Congregació de San Benito de Valladolid, deixant de tenir abats comendataris, els quals no havien ajudat al seu desenvolupament ni espiritual ni econòmic. Amb la nova situació, es va emprendre la reforma dels seus edificis, alhora que s'hi va instaurar un prestigiós col·legi entre els seus murs. Entre els anys 1589 i 1592, l'historiador Antonio de Yepes (c. 1552-1618) fou abat d'aquest monestir.
L'església es va refer al segle XVI i l'antic claustre romànic fou substituït per una nova construcció a partir d'aquell segle. Les obres d'ampliació i millora del monestir es van perllongar durant els segles XVII i XVIII. El 1709, hi va arribar el benedictí Jerónimo Feijoo com a professor de teologia; també va ocupar el càrrec d'abat i hi va morir el 1764. Al segle XIX, amb la desamortització, va acabar la vida conventual, l'església va prendre el caràcter de parroquial i ara porta l'advocació de Santa María la Real de la Corte. Una part de les dependències conventuals van passar a mans públiques i, el 1952, s'hi va inaugurar el Museo Arqueológico Provincial.
- CALLEJA PUERTA, Miguel (2011). Fundaciones monásticas y orígenes urbanos. La refacción del documento fundacional de San Vicente de Oviedo. Iglesia y ciudad: Espacio y poder (siglos VIII-XIII)
- ESCORTELL, Matilde (1974). Guía – Catálogo del Museo Arqueológico Provincial. Oviedo. Museo Arqueológico
- FLOREZ, Henrique (1824). España Sagrada. Tomo XXVII. Madrid: José del Collado
- GARCÍA ÁLVAREZ-BUSTO, Alejandro; ed. (2020). Asturias monástica. Catálogo de monasterios y revisión histórica arqueológica (siglos XI-XIX). Vol. 1. Anejos de Nailosn núm. 7. Ovedo: KRK Ed.
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2006). Enciclopedia del Románico en Asturias. Aguilar de Campoo. Fundación Santa María la Real
- MANZANARES RODRÍGUEZ, Joaquín (1951). Fragmentos románicos del monasterio de San Vicente de Oviedo. Archivum, núm. 1
- MARTÍNEZ VEGA, Andrés (2011). Monasterios medievales de Asturias. Oviedo: Cajastur, 2011
- MORALES, María Cruz; dir. (1993). Orígenes. Arte y cultura en Asturias. Siglos VII-XV. Barcelona Lunwerg
- SANZ FUENTES, María Josefa (1986). Más documentos del Monasterio de San Vicente anteriores a 1200. Asturiensia medievalia, núm. 5