Monestir de San Pelayo de Oviedo
Monasterio de San Pelayo / Las Pelayas / San Juan y San Pelayo
(Oviedo / Uviéu, Astúries)
Tradicionalment, s’ha acceptat que aquest monestir fou fundat per Alfons II d’Astúries (c. 762-842) com a lloc de retir per a la seva germana Jimena, que també s’ha considerat la seva primera abadessa. D’altra banda, aquest monestir era conegut inicialment amb l’advocació de San Juan Bautista. L’any 988, a causa d’un atac d’Almansor que va afectar Lleó, es van traslladar les relíquies de sant Pelagi, que es conservaven en aquella ciutat, a aquest monestir de San Juan Bautista d’Oviedo, on foren custodiades.
Jacques Callot (1636)
Bibliothèque nationale de France
L’any 996, es documenta Teresa Ansúrez († 997), esposa de Sanç I el Cras († 965), al capdavant del monestir d’Oviedo, fet que fa pensar que aquesta comunitat, que podria venir de Lleó, s’hauria traslladat a Oviedo a causa de l’atac sarraí i que posteriorment tindria continuïtat al monestir de San Isidoro de León. Des de llavors, el monestir d’Oviedo fou conegut amb l’advocació de San Juan Bautista y San Pelayo. Malgrat això, l’escassetat de documentació no permet garantir la versemblança d’aquesta narració.
L’any 996, Beremund II de Lleó va fer una donació al monestir de San Juan y San Pelayo, cosa que confirma la seva existència en aquella data. En aquell moment, la casa acollia filles de la reialesa i de la noblesa, i estava relacionada amb el proper monestir masculí de San Vicente i amb la basílica i catedral de San Salvador. L’any 1053, va rebre un impuls considerable amb la visita de Ferran I de Lleó, que, per a l’ocasió, el va dotar esplèndidament i es va emprendre la renovació de les dependències monàstiques. Durant el segle XII, les monges adoptaren oficialment la regla de Sant Benet (1152), alhora que es perdia l’advocació de sant Joan Baptista, mantenint només la de sant Pelagi.
Fotografia de Zarateman, a Wikimedia
Gràcies a la protecció reial, el monestir aconseguí molta notorietat, riquesa i poder. Les monges que formaven part de la comunitat, a causa de la seva alta extracció social, també hi van contribuir. Les donacions, sobretot procedents de la cort, es van anar succeint, i el monestir va acumular un important domini senyorial. Aquesta prosperitat va perjudicar l’esperit benedictí, fet que va provocar les reticències de la mitra d’Oviedo, que el 1379 va prendre mesures per corregir aquesta situació. A començament del segle XVI, el monestir es va integrar a la Congregació de San Benito de Valladolid.
A mitjans del segle XVI, San Pelayo va acollir altres comunitats benedictines, que es van concentrar en aquest: Santa María de la Vega, Santa María de Villamayor y San Bartolomé de la Nava. A finals del segle XVI, la situació econòmica favorable d’aquesta casa va permetre emprendre la reconstrucció de l’església i d’altres dependències. Ja al segle XIX, va patir els efectes de la Guerra del Francès, amb una exclaustració temporal, i el 1837, la desamortització va privar la comunitat de bona part dels seus béns. La Revolució de 1934 i la Guerra Civil van trasbalsar profundament l’establiment fins que la comunitat hi va poder retornar el 1939. Actualment, es conserva el monestir d’època barroca (s. XVI-XVIII), que acull algunes restes de les primeres construccions medievals (s. X-XII).
- CAYROL BERNARDO, Laura (2013). El monasterio de San Pelayo de Oviedo: infantado y memoria regia. Territorio, sociedad y poder, núm 8
- CERRA, Silverio; i altres (1994). Real Monasterio de San Pelayo. Oviedo: Monjas Benedictinas
- COLOMBÁS, García M. (1982). San Pelayo de León y Santa María de Carbajal. Biografía de una comunidad femenina. León: Monasterio de Carbajal
- FERNÁNDEZ CONDE, Francisco Javier; i altres (2007). Los orígenes del monasterio de San Pelayo (Oviedo): aristocracia, poder y monacato. Territorio, sociedad y poder, núm. 2
- GARCÍA ÁLVAREZ-BUSTO, Alejandro; ed. (2020). Asturias monástica. Catálogo de monasterios y revisión histórica arqueológica (siglos XI-XIX). Vol. 1. Anejos de Nailos n.º 7. Ovedo: KRK Ed.
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2006). Enciclopedia del Románico en Asturias. Aguilar de Campoo. Fundación Santa María la Real
- MARTÍNEZ VEGA, Andrés (2011). Monasterios medievales de Asturias. Oviedo: Cajastur, 2011
- SITGES, Juan B. (1913). El Monasterio de Religiosas Benedictinas de San Pelayo el Real de Oviedo. Madrid: Rivadeneyra
- TORRENTE, Isabel (1994). Abadologio del Monasterio de San Pelayo de Oviedo (siglos X-XV). Asturiensia medievalia, núm. 7
- TORRENTE, Isabel (1996). Familia monástica del Monasterio de San Pelayo de Oviedo (s. X-XII). Asturiensia medievalia, ISSN 0301-889X, núm. 8
- Enllaç ↗ : Monasterio de San Pelayo
El monestir de les benedictines és a tocar de la catedral d'Oviedo