Col·legiata de San Isidoro de Lleó

En el mateix complex, també hi havia una comunitat de canonges que atenia les necessitats espirituals de les monges. L’any 988, Lleó fou atacat per Almansor el que va motivar que les monges fugissin a Oviedo, al monestir de San Juan, que seria conegut a partir de llavors com San Pelayo. Aquell monestir tindria continuïtat a Oviedo, on encara manté la seva activitat. Un cop recuperada la situació a la ciutat, a començament del segle XI, en època d’Alfons V de Lleó (c 995-1028), es va restaurar el monestir benedictí femení de Lleó, a San Pelayo y San Juan (després San Isidoro). Les dues cases benedictines, la de Lleó i la d’Oviedo van mantenir relacions properes, però van tenir recorreguts independents.

Ferran I també hi va intervenir, portant de Sevilla el cos de sant Isidor, la translació de les relíquies i la consagració de l’església es van fer el 1063. A causa d’aquest fet, es va canviar la titularitat del monestir per la de San Isidoro, nom amb el qual és conegut actualment. Una filla de Ferran I i Sança, Urraca (c 1033-c 1101), va ampliar i enriquir el monestir, que també continuava sent la seu de l’Infantat de Lleó. El 1149 es va consagrar el nou temple que, bàsicament, és l’església actual, sobre la que encara es van fer afegits i modificacions. El monestir de Ruiforco (Lleó), que formava part de l'Infantat, va passar a dependre d'aquest lloc.

Va patir molt directament els efectes de la Guerra del Francès, quan l’exèrcit ocupant va estar-se al monestir entre els anys 1808 i 1813 i el lloc fou saquejat i espoliat. Els canonges hi van tornar el 1814, però els incidents adversos no van acabar amb això, i novament va patir altres espoliacions durant el segle XIX. El 1956, la canònica es va secularitzar, quan estava en plena decadència. Malgrat tot això, el lloc encara conserva un important patrimoni artístic tant pel que fa a l’arquitectura dels edificis com el mobiliari que es conserva.