Francisco Asensio (1792)
Biblioteca Nacional de España
Tradicionalment, s’ha considerat que aquest establiment hauria estat fundat pel mateix sant Francesc al seu pas per Astorga, on va ser hospitalitzat. Segurament la primitiva església es va bastir durant el segle XIII, el 1273, Alfons X de Castella va fer donació d’uns terrenys al convent. Aquell edifici, del que hi ha algunes restes, fou substituït al segle XVII per l’actual. La vida del monestir transcorregué sense entrebancs fins al segle XIX, quan els franciscans es van veure obligats a abandonar-lo a causa de la Guerra del Francès. Quan hi van poder tornar, el 1816, el van trobar molt malmès. Fou exclaustrat definitivament el 1836. El lloc va passar a mans públiques, s’hi va instal·lar una caserna i més endavant la presó. El 1883 va passar a estar ocupat per una comunitat de redemptoristes.
- CASTRO, Manuel de (ed. 1971). Crónica de la Provincia Franciscana de Santiago (1214-1614). Madrid: Archivo Ibero Americano
- QUINTANA PRIETO, Augusto (1978). Astorga. León: G. Cornejo
Santa Teresa, fundadora de Villabuena
El monestir de Santa María de Villabuena fou fundat a iniciativa de la reina Teresa de Portugal (1181-1250), que va aixecar el cenobi i un palau en una propietat seva a la comarca del Bierzo. Per portar endavant aquesta iniciativa, va aconseguir les llicències oportunes, el 1229 la d’Alfons IX (el matrimoni amb el qual s’havia anul·lat el 1194), i el 1231 la del papa Gregori IX. Ja d’entrada, fou ocupat per monges cistercenques. A començament del segle XIV el monestir va rebre les relíquies de l’eremita sant Guillermo de Peñacorada i per aquesta causa es va canviar l’advocació del monestir, passant a ser conegut en endavant com San Guillermo de Villabuena.
Quan a començament del segle XVI el proper monestir de San Miguel de las Dueñas va entrar en profunda decadència, les monges es van traslladar a aquest, però aquesta situació no va durar massa; aquest monestir de Villabuena estava exposat a les riuades i patia sovint els efectes de les aigües. La situació fou tan greu, que el 1530 la comunitat es va haver de traslladar a San Miguel, que tot i trobar-se en mal estat, encara es va poder restaurar. El de Villabuena va quedar abandonat i es va perdre. El lloc de Villabuena pertany al municipi de Cacabelos (Lleó).
- CAVERO, Gregoria (2000). El monasterio cisterciense de San Miguel de las Dueñas. Universidad de León
- MARTÍN LÓPEZ, M. Encarnación (2017). Colección documental del Monasterio de San Guillermo de Villabuena (1172-1527). Universidad de León
- MARTÍNEZ COELLO, Antonio (1997). La baja edad media en los monasterios bercianos de San Miguel de las Dueñas y San Guillermo de Villabuena algunos aspectos inéditos. Cistercium, núm. 209
Inscripció del monestir, ara perduda
España Sagrada, vol.16. Astorga
El monestir de Corullón, possiblement fou fundat l’any 991, a instàncies del rei Beremund II de Lleó (c 952-999), segurament per donar refugi als monjos que fugien dels seus monestirs situats a llocs més exposats a les ràtzies de l’islam. Llavors es coneixia amb el nom de Santa María i estava situat a Corullón, a ponent de Ponferrada. A cavall dels segles XI i XII, el bisbe Pelayo d’Astorga va restaurar la vida monàstica del lloc, posant-lo sota la seva autoritat, segurament amb la categoria de priorat. A partir d’aquell moment va créixer fins esdevenir una abadia i gaudir de certa prosperitat, sobretot en època de l’abat san Florencio (c 1090-1152). Els monjos de Santa Marina van participar en la refundació del monestir de Santa María de Monfero (La Corunya).
El 1127, i a causa de l’arribada de nous monjos atrets per la popularitat de Florencio, l’abadia es va fer petita i hom va optar per traslladar la comunitat a San Salvador de Carracedo, que llavors es trobava deshabitat i, possiblement, en ruïnes. Aquest traspàs va donar un nou impuls a la comunitat de Santa Marina, però ja localitzada a Carracedo. El 1202 l’abat d’aquest darrer lloc va cedir Santa Marina a la comtessa Sancha, que hi va residir fins a la seva mort, el 1234. Hi consten priors fins a finals del segle XIV, a partir d’aquell moment esdevé una simple granja, propietat dels cistercencs Carracedo. A començament del segle XIX encara hi havia restes d’un santuari anomenat Santa María de Valverde.
- BALBOA DE PAZ, José Antonio (2005). El monasterio de Carracedo. Diputación de León
- FLOREZ, Enrique (1762). España Sagrada. Vol. XVI. De la Santa Iglesia de Astorga. Madrid: J. Rodríguez
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. León. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- QUINTANA, Augusto (1995). El eremitismo en la diócesis de Astorga. España eremítica. San Salvador de Leyre
- TESTÓN, Juan Antonio (2008). La Tebaida Berciana. El monacato en la diócesis de Astorga en los períodos Antiguo y Medieval. Universidad de León
Fundat probablement a començament del segle X per Alfons III d’Astúries (866-910) a través del cavaller Ruiforco, ocupant una ermita preexistent. És esmentat l’any 931 en un document d’Alfons IV on es decideix sobre uns límits que afectaven el monestir. En algun document s’esmenta que seguia la regla de Sant Isidor. Hom creu que Alfons IV va passar els darrers dies de la seva vida en aquest lloc, on va ser enterrat.
El 1063 Ferran I va incloure el monestir en l’Infantat de Lleó i va passar a dependre de San Isidoro de Lleó. El 1483 consta encara com dependència de San Isidoro, fins al 1805, quan ja feia temps que no tenia comunitat. Pràcticament desaparegut, les pedres dels seus murs es van utilitzar en altres construccions, estava situat a 600 m a sud de Ruiforco, a l’església moderna de la població es conserva un timpà que hom creu que podria procedir del monestir.
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. León. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- GONZÁLEZ FLÓREZ, Maximiliano (1981). El Infantado de Torío. Tierras de León, núm. 45
Monestir fundat al voltant dels anys 940-950 per Ramir II (c 900-951) i fet a mida per la filla del fundador, Elvira Ramírez (c 934-c 986), prop del seu palau i destinat a filles de la noblesa. Hom desconeix del cert quina regla seguia la comunitat, és molt possible que es tractés de la benedictina, tot i que no es descarta la regla de Sant Isidor. La Infanta Elvira fou abadessa d'aquesta casa, va estar al davant de l'Infantat de Lleó i, a més, fou regent del seu nebot, Ramir III de Lleó (961-984), quan va accedir al tron, el 966.
El monestir va ser lloc d'enterrament reial, Ramir II, Odoni III († 956) i Sanç I († 966) hi foren enterrats. Cap al 976, San Salvador va participar en la fundació del monestir de San Juan y San Pelayo (després col·legiata de San Isidoro), on es traslladarien les monges. Ja sense comunitat, el monestir fou destruït per Almansor el 988, en previsió d'aquell atac a la ciutat, s'havien traslladat els sepulcres reials a Oviedo, d'on tornarien més endavant. Un cop recuperada la situació, San Salvador es va restaurar en qualitat d'església.
- BOTO VARELA, Gerardo (2015). Panteones regios leoneses (924-1109). Concatenaciones dinásticas y discontinuidades topográficas. Anuario de Estudios Medievales, núm. 45(2)
- CEBALLOS, Rafael (2021). El archivo del monasterio benedictino de Santa María de Carbajal de León, organización y análisis documental archivístico. Tesi doctoral. Universidad de León
- COLOMBÁS, García M. (1982). San Pelayo de León y Santa María de Carbajal. Biografía de una comunidad femenina. León: Monasterio de Carbajal
- GONZÁLEZ FLÓREZ, Maximiliano (1981). El Infantado de Torío. Tierras de León, núm. 45
Beateri de San Juan Bautista de Sahagún / Col·legi de San Juan
(Sahagún, Lleó)
El beateri de San Juan Bautista de Sahagún fou fundat cap al 970 per la infanta Elvira Ramírez (c 934-c 986), monja de San Salvador de Palat del Rey, i Teresa Ansúrez (?-997), vídua de Sanç I de Lleó, el Cras. La casa va néixer a recer del monestir benedictí de San Benito de Sahagún, també era conegut amb el nom de Col·legi de San Juan. Va patir la incursió sarraïna del 883 i després es va restaurar, va mantenir-se en aquest indret fins al 1099, quan la comunitat es va afegir a la de San Pedro de las Dueñas.
Retaule procedent del monestir de Trianos
Segles després, cap al 1697, el lloc que havien deixat aquelles monges fou ocupat per la comunitat de Santa Cruz, una casa benedictina fundada el 1546 per Maria Antonia Enríquez Orense en unes cases prop de l’església de Santa Cruz, que els fou cedida parcialment. El 1623, des d’aquest monestir es va fundar el de San Plácido de Madrid. A finals del segle XVIII va començar la construcció d’un nou establiment monàstic per aquesta comunitat. La desamortització no la va afectar especialment i conserva un valuós conjunt mobiliari del qual cal destacar el retaule major de l’església del monestir de Trianos, una custòdia d’Enrique de Arfe (c 1515) i diversos sepulcres procedents de San Benito, entre els quals el d’Alfons VI, ara renovat.
- CACHAFEIRO, M. Oliva (2012). El monasterio de San Pedro de las Dueñas. Historia y arte de un cenobio benedictino. San Pedro de las Dueñas
- CUENCA, Juan Manuel. (1993). Sahagún: monasterio y villa (1085-1985). Valladolid: Estudio Agustiniano
- LINAGE CONDE, Antonio (1973). Los orígenes del monacato benedictino en la Península Ibérica, vol. III. León: C. E. San Isidoro
Seu de la canònica entre 1144 i 1148
Detall d'un mapa de Lleó (1786)
Biblioteca Virtual de Defensa
Almenys des del segle X, a la catedral de Lleó hi havia una comunitat de tipus episcopal integrada per canonges, que en algun moment va adoptar la regla de Sant Agustí. A causa del seu estat de decadència, el 1120 aquesta canònica fou secularitzada pel bisbe Don Diego. Una part d’aquella comunitat, encapçalada per Pedro Arias era partidària de la creació d’una canònica regular i, per això, l'any 1144, la diòcesi els va facilitar uns terrenys a Carbajal (Carbajal de la Legua, Sariegos, al nord de Lleó), on es va fundar una comunitat seguidora de la regla de Sant Agustí.
Poc després, el 1148, Alfons VII i la infanta Sancha Raimúndez (c 1095-1159), germana seva, van decidir el trasllat d’aquesta comunitat al monestir de benedictines de San Isidoro (abans San Pelayo), per això les monges es van traslladar a Carbajal de la Legua, mentre que els canonges ocupaven San Isidoro. El mateix Pedro Arias, fundador de Carbajal, va ocupar el càrrec de prior a San Isidoro. Inicialment, depenia de la catedral de Lleó, però molt aviat va passar a dependre directament de Roma.
- COLOMBÁS, García M. (1982). San Pelayo de León y Santa María de Carbajal, biografía de una comunidad femenina. Lleó: Monasterio de Santa María de Carbajal
Detall del Mapa del Obispado de Astorga (1762)
Malgrat que hom li suposa una considerable antiguitat, el monestir de Poibueno no s’esmenta fins al 1154, en un privilegi atorgat per Alfons VII a la comunitat organitzada de canonges agustinians. La seva església estava dedicada a Santiago. En aquell moment el lloc era conegut com a “Podio Malo”. El 1157 consta que aquesta canònica estava sotmesa en certa forma a l'episcopal d’Astorga. Entre aquesta data i el 1162 es va canviar el nom pel de Poibueno.
El 1165 aquest establiment va rebre en propietat el monestir de San Martín de Montes, que més endavant (1203-1204) se separaria d’aquest i passaria a l’orde de l’Hospital. Torna a estar documentat el 1288 en una venda, i la darrera notícia coneguda és del 1339. Probablement desapareixeria com a canònica a mitjans del segle XIV. El 1613 s’esmenta ja com a parròquia dedicada a Nuestra Señora de Poibueno, sota la direcció d’un “prior”, que conservava encara aquest títol honorífic en record de la seva història. Hi ha restes de l’antiga església medieval, romànica, amb modificacions posteriors.
- FLOREZ, Enrique (1762). España Sagrada. Vol. XVI. De la Santa Iglesia de Astorga. Madrid: J. Rodríguez
- MORÁIS MORÁN, José Alberto (2016). El monasterio de San Juan de Montealegre (León). Desde los orígenes hasta su destrucción. Lleó: Eolas
- QUINTANA PRIETO, Augusto (1968). Los monasterios de Poibueno y San Martín de Montes. Archivos Leoneses, núm. 43
- TESTÓN, Juan Antonio (2008). La Tebaida Berciana. El monacato en la diócesis de Astorga en los períodos Antiguo i Medieval. Universidad de León