Monestir de Santa María de Carracedo

Inicialment, el lloc fou conegut com San Salvador de Carracedo. En aquella època, la comarca del Bierzo era lloc de refugi de molts monjos que fugien dels seus monestirs situats en llocs més exposats a les ràtzies islàmiques que assolaven les terres de Lleó i que van patir la seva destrucció. Un d’aquests monjos era Sampiro, que tenia una forta vinculació personal amb el rei i la cort. Seguidament, la dotació inicial es va ampliar amb noves donacions en forma de terres i, l’any 995, li fou donat el monestir de San Salvador de Covas. Aquest petit monestir havia estat fundat per Abregón Ioannes cap al 990, també a instàncies de Beremund II.

El 1138, Santa Marina estava desbordat a causa de l’èxit, el que va impulsar el trasllat de la comunitat a l’antic monestir decadent de Carracedo, millor situat. Aquest va quedar com a centre principal d’on depenien altres monestirs, i Santa Marina com a priorat d’aquest. Aquesta operació va ser dirigida per la infanta Sancha Raimúndez (c 1095-1159) que des de San Isidoro de Lleó tutelava sobre molts monestirs de l’entorn. De cop i volta, el gairebé desaparegut monestir de Carracedo, que potser només mantenia el culte, esdevenia el centre d’un poderós domini monàstic amb influència sobre un ampli ventall de monestirs distribuïts sobretot per la zona lleonesa, Galícia i Astúries.

Després d’una època de dubtes i actuacions encaminades a l’afiliació del monestir a l’orde del Cister, aquesta no es va fer efectiva fins al 1203, amb una butlla d’Innocenci III, quan Carracedo va esdevenir cistercenc, amb dependència de l’abadia de Citeaux (Borgonya). Seria conegut ja oficialment com Santa María de Carracedo. Aquesta nova afiliació es va estendre a la majoria dels monestirs que depenien de Carracedo, altres ho havien formalitzat anteriorment, i alguns foren més reticents.

En el segle XIX el monestir va patir els efectes de la situació general del país, el 1809 el lloc fou ocupat per les tropes franceses, va patir un greu incendi mentre els monjos fugien de l’establiment, aquesta situació d’inseguretat es va perllongar en el temps, mentre perdurà la Guerra del Francès, amb diverses ocupacions d’un bàndol i l'altre en conflicte. Va patir també exclaustracions temporals durant el Trienni Liberal (1820-23) i la desaparició definitiva com a centre monàstic el 1835. Després d’un llarg període d’abandonament, en el darrer quart del segle XX van començar les restauracions, acompanyades dels estudis arqueològics. Es conserva un notable conjunt de construccions, una part del gran complex monàstic que fou.