Han existit diverses opinions i versions sobre l’origen d’aquesta casa benedictina, segurament que l’any 973 es va establir un petit monestir de caràcter familiar en aquest indret, que llavors estava en procés de repoblació. Els seus promotors foren Ansur i la seva esposa Ildoara. En aquella època ja depenia del monestir de Sahagún.
Després d’un llarg silenci, es torna a esmentar el 1080, quan Alfons VI de Lleó (c 1047-1109) i l’abat de Sahagún fan donació del monestir a l’abadessa Urraca, procedent de Santa María de Piasca (Cantàbria), que donaria un impuls important a la casa, quedaria vinculada a Cluny i començaria la seva reconstrucció, deixant de ser el petit monestir de caràcter familiar. En aquella època, entre 1086 i 1107, en aquest lloc es va concretar una concentració de monges procedents d’altres monestirs propers: Sant Pedro de Valderaduey, o Araduey, San Martín de la Fuente, San Pedro de Molinos, beateri de San Juan Bautista de Sahagún, i després, Santa María de Piasca.
El 1107, després del reagrupament de les monges, és quan va començar a ser conegut com San Pedro de las Dueñas. Aquest impuls donat a la casa va fer que durant el segle XII sovintegessin les donacions promogudes des de la casa reial i famílies nobles, estenent significativament els seus dominis. El monestir estava sota la direcció de San Benito de Sahagún, però conservava la seva independència, cosa que a finals del segle XII es va perdre, i l’abat de Sahagún tenia el dret, entre altres, de triar l’abadessa de las Dueñas, cosa que va enfrontar els dos establiments i les monges van iniciar plets per tal de garantir els seus drets.
Finalment, el rei va dictaminar a favor dels monjos de Sahagún i el papa Alexandre IV ho va confirmar el 1253. Això no va acabar amb les diferències entre les dues comunitats i en els anys següents es troben encara enfrontaments, almenys fins a la meitat del segle XIV. A finals del segle XV, el monestir es va acostar, i després incorporar, a la Congregació de Valladolid, que va acabar amb les diferències amb Sahagún i li va donar un nou impuls i recuperació econòmica.
L'església és un notable exemplar romànic (s. XI-XII), amb tres naus i tres absis i una àmplia sèrie de capitells. L’acabament de l’església i la continuació de l’obra del conjunt monàstic es va fer amb l’ús del totxo en lloc de la pedra emprada inicialment, cosa habitual en el seu entorn i època. En l’adopció de l’arquitectura mudèjar segurament hi van influir les dificultats econòmiques derivades de la caiguda de donacions. El segle XIX va portar més inestabilitat, la Guerra del Francès no va alterar directament el monestir, però si que ho va fer en el vessant econòmic. La desamortització de 1835 va afectar les propietats i també l’estat de conservació del conjunt, que es va recuperar durant el segle XX.
Lleons enfrontats
Lleons enfrontats
Lleons enfrontats
Lluita de lleons i dracs
Lluita de lleons amb personatges
Capitell de les Set monges
Sant Benet (s. XVIII)
Arc de la sala capitular
Museo Arqueológico Nacional
Capitell de l'arc de la sala capitular
Museo Arqueológico Nacional
- CACHAFEIRO, M. Oliva (2012). El monasterio de San Pedro de las Dueñas. Historia y arte de un cenobio benedictino. San Pedro de las Dueñas
- CARRIEDO, Manuel (1998). Los orígenes del Monasterio Benedictino de San Pedro de Dueñas. Tierras de León, núm. 105-106
- CUENCA, Juan Manuel. (1993). Sahagún: monasterio y villa (1085-1985). Valladolid: Estudio Agustiniano
- DÍEZ CANSECO, Laureano (1925). Fuero de San Pedro de las Dueñas (León). Anuario de Historia del Derecho Español
- ESCALONA, Romualdo (1782). Historia del Real Monasterio de Sahagún. Madrid: Joachin Ibarra, 1782
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. León. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- YEPES, Antonio de (reed. 1960). Crónica General de la Orden de San Benito. Vol. III. Madrid: Atlas
Al sud de Sahagún