Hom suposa que es tracta d’un monestir d’origen antic, possiblement del segle IX, època en què es van fundar diverses institucions monàstiques en aquest territori. No obstant això, no és fins al 930 que s’esmenta per primera vegada l’existència d’aquesta casa, amb motiu de la consagració de l’església, moment en què va ser dotada pels seus benefactors, membres de l’aristocràcia local.
És més segur el pacte monàstic signat l’any 941, on ja s’esmenta el monestir de Piasca, amb una comunitat doble, de monjos i monges, sota la direcció de la seva superiora, Aylo, possiblement la primera abadessa d’aquesta casa. En aquell moment, seguia la regla de Sant Fructuós. Al llarg d’aquell segle, es documenten donacions a favor del monestir, que el converteixen en una institució notable. Especialment generosa fou la família Alfonso, la seva màxima protectora i, possiblement, relacionada amb la seva fundació. L’any 1051 s’esmenta per primera vegada un abat, Rodrigo, tot i que en èpoques posteriors es continuen esmentant abadesses. Probablement el 1078, la comunitat de monges es va traslladar a San Pedro de las Dueñas, prop de Sahagún, i per això el monestir perdria el seu caràcter de comunitat doble.
En aquesta època, el monestir de Piasca va quedar vinculat al de San Benito de Sahagún, però tot indica que va mantenir el seu estatus d’abadia. El 1109 es documenta de nou una comunitat femenina a Piasca, sota la direcció d’Urraca, la mateixa abadessa que s’havia traslladat a San Pedro de las Dueñas. Piasca va tornar a tenir una comunitat doble, però a poc a poc el monestir va passar a estar sota la influència de Sahagún fins que, el 1122, va quedar sota la direcció d’un prior i sotmès a l’autoritat del monestir de Sahagún, tot i mantenir encara el seu caràcter de comunitat doble. Ja sota la dependència de Sahagún, es va construir una nova església, consagrada el 1172, de la qual es coneix el nom del mestre d’obres: Covaterio. A partir del segle XIV, Santa Maria de Piasca va entrar en un període de decadència.
De l’antic monestir en queda l’església romànica consagrada el 1172, modificada posteriorment, de planta basilical amb tres naus. D’aquet edifici cal esmentar la notable portada romànica que conserva, amb decoració exuberant, especialment a les arquivoltes que descansen sobre capitells, cinc a cada costat. Sobre el portal hi ha un nínxol triple amb imatges, una Mare de Déu amb en Nen (s. XVI?) entre els sants Pere i Pau. Al sud hi ha un altre portal, més senzill, que comunicava amb el claustre. La decoració escultòrica s’estén per altres espais de l’església, tant a l’exterior com l’interior.
Inscripció fundacional a la façana de l'església
Poral del claustre
Poral del claustre
Poral del claustre
- CACHAFEIRO, M. Oliva (2012). El monasterio de San Pedro de las Dueñas. Historia y arte de un cenobio benedictino. San Pedro de las Dueñas
- CUESTA BEDOYA, Jesús; i altres (1997). Localización de los antiguos monasterios de Liébana. Clavis, núm. 1
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2007). Enciclopedia del Románico en Cantabria. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- GRIJUELA GIL, Carmen (2015). Santa María de Piasca y Santo Toribio: dos monasterios en el territorio medieval lebaniense. Altamira, vol. 86
- YEPES, Antonio de (reed. 1960). Crónica General de la Orden de San Benito. Vol. II. Madrid: Atlas
Piasca està situat en una vall apartada, a la comarca de Liébana, als Picos de Europa