Col·legiata de San Cosme y San Damián de Covarrubias
Abadia de Covarrubias / Canònica de Covarrubias / Covasrubias
(Covarrubias, Burgos)
Covarrubias es va desenvolupar després de la conquesta d’aquest territori als andalusins, amb el riu Duero com a frontera més o menys estable del comtat de Castella. Per altre costat, també cal esmentar un assentament anterior, que hauria desaparegut durant l’ocupació islàmica. La recuperació va ser obra de Ferran González (comte de Castella entre el 931-970), organitzador del territori, que disposava d’una residència a Covarrubias.
Probablement, l'origen de l'abadia de San Cosme y San Damián de Covarrubias sigui una fundació d'època visigòtica, es tractaria d'una canònica doble, amb canonges i canongesses que desapareixeria amb la invasió islàmica (717). La primera notícia documentada de l'existència del monestir és de l'any 950, quan va rebre una donació, la casa no va passar a mans dels comtes fins que, el 972, Garcia I de Castella (fill de Ferran González) el va obtenir després d'una permuta amb el monestir de Valeránica. En aquesta època encara era un monestir doble, en una donació de l'any 974 intervingueren l'abadessa Justa i l'abat Lucio d'aquesta casa. El comte va abocar esforços en reunir un ampli patrimoni, amb possessions que s'estenien arreu i amb l'objectiu de crear l'Infantat de Covarrubias.
L'any 978, Garcia I i la seva esposa Ava de Ribagorça instituïren l'Infantat de Covarrubias, al davant del qual van posar la seva filla Urraca, que havia renunciat al matrimoni, també es va disposar la seva successió preveient la incorporació d'altres infantes que reunissin les mateixes condicions. La gestió de l'ingent patrimoni es localitzava en el monestir de San Cosme y San Damián, des d'on s'exerciria el poder, tant religiós com civil, sobre l'extens territori que li fou assignat. Els abats de Covarrubias s'encarregarien de col·laborar en l'exercici d'aquell govern. A la mort d'Urraca (1039), les titulars de l'infantat foren Urraca de Castella (filla de Ferran I de Castella i Lleó, † 1103) i Sança de Castella (germana d'Alfons VII l'Emperador, † 1159).
Retaule del Roser
A la mort d'Alfons VII, l'infantat va passar a mans de la diòcesi de Toledo, moment en què deixaria de ser un monestir doble. Mentrestant, al segle XII el monestir s'havia secularitzat, esdevenint una col·legiata. A l'època de Ferran III, Covarrubias recuperà la seva independència de Toledo i també la gestió de l'infantat i el van continuar exercint fins al 1851, tot i que amb menys influència. L'abadia, tot i estar dins la diòcesi de Burgos, tenia la condició de "nullius", amb dependència directa de la Santa Seu, els abats participaven en els sínodes diocesans en condicions molt preferents.
La col·legiata de Covarrubias és un important i ric monument arquitectònic del qual cal destacar l'església gòtica, del segle XV. Conserva també un valuós claustre. Pel que fa al mobiliari, cal fer esment, a més de molts retaules i objectes litúrgics, de l'important panteó comtal, amb els enterraments de Ferran González (c 910-970) i la seva esposa Sança de Pamplona (?-959) portats aquí des de San Pedro de Arlanza, a més d'Urraca (filla dels anteriors, † 1039), Urraca de Castella (?-1103) i Cristina de Noruega (1234-1262), esposa de Felipe de Castella, entre altres. Hi ha un museu amb peces de notable valor artístic i es conserva l'arxiu de la col·legiata.
Retaule major, de sants Cosme i Damià
Sepulcre d'Hernán Martínez de Lerma i Teresa Martínez
Sepulcre de Sança de Pamplona
Claustre
Claustre
Claustre
Claustre
Claustre
Suposat sepulcre de Cristina de Noruega
Claustre. Sepulcre d'un abat
- ALAMEDA, Julián (1928). Covarrubias en la historia y en el arte. Burgos: Aldecoa
- AMADOR DE LOS RÍOS, Rodrigo (1888). España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia. Burgos. Vol. II. Barcelona: Cortezo
- BAUDRILLART, Alfred (1956). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 13. París: Letouzey et Ané
- GARCÍA, Ismael (1967-68). Forjadores gloriosos de Castilla, Lerma y sus pueblos. Boletín de la Institución Fernán González, núm. 169-170
- GÓMEZ, Javier (1983). Covarrubias, cuna de Castilla. Covarrubias: J. Gómez
- LINAGE CONDE, Antonio (1973). Los orígenes del monacato benedictino en la Península Ibérica, vol. II. León: C. E. San Isidoro
- LÓPEZ DE GUEREÑO, María Teresa (2020). Ámbitos funerarios y sepulcros de la colegiata de Covarrubias (Burgos) en la Edad Media. Nuevas propuestas de estudio. La muerte de los príncipes en la Edad Media. Casa de Velázquez
- PÉREZ DE URBEL, Justo (1932). Los monjes españoles en los tres primeros siglos de la Reconquista. Boletín de la Real Academia de la Historia. Tomo 101
- SERRANO, Luciano (1907). Cartulario del infantado de Covarrubias. Silos
Covarrubias està situat al sud de Burgos i a llevant de Lerma