Claustre
El bisbat de Pamplona és d'origen molt antic, la primera notícia que hom disposa és la d'un bisbe d'aquesta diòcesi que va assistir al Concili de Toledo de l'any 589. Durant l'època de domini islàmic, la institució va continuar activa, però el 924, quan Abd al-Rahman III va envair Navarra, va entrar a Pamplona i va arrasar la catedral de Santa María de la Asunción.
La destrucció va obligar el bisbe a abandonar Pamplona i refugiar-se en indrets diversos, especialment en monestirs que estaven sota la seva influència. A partir del segle XI, el monestir de Leyre va prendre més protagonisme i en aquesta època hom troba que el càrrec d'abat d'aquell monestir coincideix amb el del bisbe de la diòcesi. Sanç III de Navarra el Gran (1000-1035) va encarregar-se de la restauració de la seu episcopal de Pamplona i també de l'església catedral, després d'un segle d'itinerància els bisbes van poder tornar a Pamplona. La comunitat canonical de la catedral fou introduïda el 1086 pel bisbe Pedro de Roda que va ocupar la seu entre els anys 1083 i 1115, seguint els nous corrents sorgits amb la Reforma gregoriana i adoptant la regla de Sant Agustí. Tot i que hi va haver intents de secularització del capítol de canonges, aquesta no es va produir fins molt més endavant, el 1860.
També fou Pedro de Roda qui va impulsar la construcció de la nova església romànica, aquella obra va començar cap al 1100 i l'església es va consagrar el 1127, amb l'assistència d'Alfons I el Bataller. A més de l'església, la canònica disposava de les altres dependències necessàries per a la comunitat, com ara el claustre, la sala capitular i el refetor. D'aquella època resten encara alguns elements arquitectònics. A causa del perill de ruïna que patia l'edifici romànic, a finals del segle XIV es va començar l'església actual, la seva construcció es va allargar durant tot el segle XV, amb el resultat d'un edifici de tres naus més les capelles laterals, i un transsepte. El claustre romànic va quedar malmès per causes bèl·liques el 1276 i es va refer seguidament en estil gòtic. En el segle XIV es van refer les dependències conventuals que encara veiem: la cuina, el refetor el dormitori... Altres dependències es van reconstruir totalment durant el segle XVIII. La façana de l'església es va aixecar a finals del segle XVIII i inicis del XIX.
Nau central
Presbiteri
Retaule del Sant Crist, imatge del s. XV
Retaule de Santa Caterina (1687-90)
Porta de l'Amparo, entre el claustre i l'església
Portada de Statuta seu Constitutiones synodales (1532)
Escut del cardenal Alessandro Cesarini
Claustre
Claustre
Claustre
Claustre
Claustre
Sepulcre dels Garro
Porta Preciosa
Sepulcre del bisbe Arnaldo de Barbazán (1355)
Refetor dels canonges
Reliquiari del Sant Sepulcre, s. XIII
Cuina canonical (s. XIV)
Cuina canonical (s. XIV)
- ETCHEVERRY, Maritchu (2011). En chemin sur la Via Tolosana de Jaca à Pampelune. Retour sur les oeuvres de maître Etienne et son rayonnement. Porticum, núm. 1
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel (dir.); i altres (2008). Enciclopedia del Románico en Navarra. Fundación Santa María la Real, Centro de Estudios del Románico
- HIDALGO, Santiaga (2012). El claustro y las dependencias de la catedral de Pamplona espacio y función. Porticvm, Revista d´Estudis Medievals, nú. 3
- JAURRIETA, Ana; ed. (1994). La Catedral de Pamplona. Vol. 1 i 2. Caja de Ahorros de Navarra
- LAMBERT, Elie (1951). La catedral de Pamplona. Príncipe de Viana, núm. 42
- MEZQUÍRIZ, María Ángeles; i altres. (1993). Excavaciones arqueológicas en la catedral de Pamplona. Trabajos de arqueología Navarra, núm. 11
- OMEÑACA, Jesús María (2000). La catedral de Pamplona. La Seo de un Reino. Edilesa. Lleó
Al centre de Pamplona