Monestir de Nuestra Señora de Valvanera

A mitjan segle XI es troben donacions de béns a favor del lloc, i el 1092, un segle després de la tradicionalment considerada fundació, el rei Alfons VI de Lleó atorgava a aquella església privilegis tot esmentant el seu estat de deteriorament. També s'ha considerat que des del seu començament a Valvanera se seguia la regla de Sant Benet, des del 1233 al 1524 va pertànyer a la Congregació Tarraconense i a partir d'aquesta darrera data a la de Valladolid. Malgrat esdevenir un santuari de molta devoció, tot i la protecció rebuda de la reialesa, el monestir no va esdevenir un centre important, si ho comparem amb altres de la zona, com ara San Millán de la Cogolla. Al segle XIX va patir els tràngols de l'època, amb exclaustracions motivades per la guerra del Francès (1809), el Trienni Liberal (1820) i la desamortització de 1835. Es va restaurar a partir del 1883 tant pel que fa a les construccions, com pel retorn d'una comunitat benedictina. Hom considera que la imatge restaurada de la Mare de Déu de Valvanera, que es venera al santuari, és romànica, del segle XII. L'església actual és, bàsicament, el resultat de les construccions aixecades als segles XV i XVI.