Priorat de Lancharre
Encharre / Encheria / Lencherria / Arxipriorat de Lancharre
(Chapaize, Saona i Loira)
Els orígens del priorat de Notre-Dame de Lancharre són poc coneguts. L’historiador Courtépée va situar-ne la fundació al segle XI i la va atribuir als senyors de Brancion, extrems que no s’han pogut confirmar. També s’ha dit que inicialment es tractava d’una comunitat canonical que més endavant va adoptar la regla de Sant Benet. Se sap, però, que era una comunitat formada per dames de la noblesa, independent de qualsevol altre monestir i amb uns costums menys estrictes que els d’altres comunitats.
Sovint és anomenat «arxipriorat de Lancharre», com a senyal de la seva preeminència. En depenien dos priorats, Lachaux i Le Puley, ambdós situats al mateix departament de Saona i Loira. Inicialment disposava d’una petita església de tres naus, amb transsepte i un únic absis, edifici que s’ha datat al segle XI. Al segle XIII, potser quan va esdevenir una casa benedictina, l’església fou ampliada i profundament renovada. És també d’aquesta època que es conserva la primera documentació coneguda relativa al priorat. El 1236 apareix el nom de la primera priora coneguda, Wuillelma.
Durant el mandat de la priora Marie de Blé (1611-1662), el priorat va experimentar una transformació important. D’una banda, va incorporar la comunitat de Le Puley; posteriorment es va traslladar a Chalon-sur-Saône i, finalment, va adoptar una regla més estricta, no sense l’oposició d’una part de les monges. La incorporació del priorat de Le Puley es va formalitzar el 1615. En aquell moment, aquella casa es trobava en molt mal estat i era inhabitable. El trasllat a Chalon es va efectuar el 1626, quan les monges van passar a ocupar una casa de l’antiga comanda del Temple, situada a la riba del Saona, on posteriorment van edificar una església i les dependències conventuals. Aquest trasllat obeïa també a les disposicions del concili de Trento relatives als monestirs femenins situats en indrets aïllats.
El transsepte, ara nau de l'església
L’any 1666, Marie de Blé va rebre el títol d’abadessa i l’antic priorat es va convertir en una abadia. El redreçament de la vida comunitària fou important i la comunitat fins i tot va poder contribuir a la reforma d’altres petites cases, com la de les benedictines de Le Villars (Saona i Loira). El 1789 fou designada la darrera abadessa i, poc després, el monestir fou suprimit. La comunitat es va dispersar, l’establiment va passar a mans de particulars i va canviar d’ús.
Pel que fa al primer priorat, a Lancharre, només se’n conserven el transsepte i la capçalera de l’església romànica; les naus foren enderrocades al segle XIX a causa del perill d’esfondrament. Durant la reforma del segle XIII, l’absis de l’edifici inicial va quedar integrat lateralment en una nova capçalera formada per tres absis, de manera que el resultat fou una capçalera irregular i no simètrica. A l’interior es conserva un bon nombre de làpides sepulcrals medievals.
Esquema de l'evolució de l'església
Làpides sepulcrals
Làpida de Geoffroy de Germolles (1297)
Làpida de Parelle de Saint-Clément (1298)
Làpida d'Isabelle de Vauvry (1295)
Làpides de Parelle de Saint-Clément, Isabelle de Vauvry i Geoffroy de Germolles
Notice historique sur l'abbaye des Bénédictines de Lancharre
Làpida amb un cavaller (sense inscripció)
i Fauquette de Nanton (1326)
Notice historique sur l'abbaye des Bénédictines de Lancharre
Segons Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
Els senyors de Brancion es consideren fundadors del priorat
Depenent de Lancharre
Foto de AvidReader11663, a Wikimedia
- BABEY, Marcellin (2019). François Ier à Chalon-sur-Saône. La reconstruction de Saint-Martin de Chapaize, de Sainte-Marie de Lancharre et la genèse du château de Cormatin
- BATAULT, Henri (1854). Notice historique sur l'abbaye des Bénédictines de Lancharre et le prieuré du Puley. Mémoires de la Société d'histoire et d'archéologie de Chalon-sur-Saône. Chalon-sur-Saône: Dejussieu
- BAUDRILLART, Alfred (1953). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París: Letouzey et Ané
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- COURTÉPÉE, Claude (ed. 1848). Description générale et particulière du Duché de Bourgogne. Vol. III. Dijon: Lagier
- DEFONTAINE, Patrick (2013). Recherches sur les prieurés réguliers, monastiques et canoniaux des anciens diocèses de Chalon et Mâcon (Xe - XIVe siècles). Université de Bourgogne
- MARTIN, J. (1904). Pierres tombales du prieuré de Lancharre. Annales de l'Académie de Mâcon. Mâcon: Protat
- PLANCHER, Urbain (1739). Histoire générale et particulière de Bourgogne, avec des notes... Dijon: Antoine de Fay
- SAINT-MAUR, Congregació de (1725). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 4. París: Typographia Regia
L’església del primer priorat de Lancharre pertany a la comuna de Chapaize, situada a ponent de Tournus