Es tracta d’un
monestir aixecat al voltant de l’any 900 a recer del castell de
Vergy pel comte Manassès I de Chalon (c875-c918) també senyor de
Vergy, i la seva esposa Ermengarda. Els fundadors van aportar al
monestir les relíquies de sant Vivenci (Viventius, Vivant) que
havien arribat a la Borgonya des del Poitou cap el 868 portades pels
monjos d’un petit monestir d’aquella regió fugitius de les invasions
dels normands. Hom considera també que el lloc triat per establir el
monestir era el del sepulcre de sant Guérin de Vergy (germà de
Leodegari d’Autun) del que també es veneraven les seves relíquies a
l’església del monestir. Aquesta abadia de Saint-Vivant fou una de
les moltes que va reformar
Guillem de Volpiano (962-1031) i es va
incorporar a Cluny al voltant del 1087, esdevenint un dels seus
priorats. El gruix del monestir es va reconstruir al segle XII, les
seves característiques el fan especial a causa del terreny, amb una
forta inclinació que va obligar a construir-hi terrasses, després es
va anar reformant l’edifici medieval. Des de la segona meitat del
segle XVII el monestir tenia una comunitat reduïda el que no va
impedir que es projectés una reconstrucció del conjunt, obra que es
va emprendre el 1765. Però el 1790 va culminar el procés de
supressió de la casa i l’expulsió de la comunitat, després es va
posar a la venda i es van anar enderrocant les construccions,
l’abandonament posterior va deixar les ruïnes cobertes de vegetació.
Ja en època recent s’ha anat treballant en el lloc, amb excavacions,
estudis i consolidació de les restes. |
|
Bibliografia
- DU CHESNE, André (1625). Histoire généalogique de la maison
de Vergy. París: Cramoisy
- MARILIER, Abbé Jean (1971). Saint-Vivant de Vergy. Mémoire
de la Commission des Antiquités de la Côte-d'Or
- SAINT-MAUR, Congregació de (1728). Gallia Christiana in
provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 4. París: Typographia
Regia.
- SAPIN, Christian; AUMARD, Sylvain (2006). Saint-Vivant de Vergy
(Côte-d’Or). Bulletin du centre d’études médiévales d’Auxerre |
|