L’abadia de Saint-Euverte, a la ciutat d’Orleans, té l’origen en una comunitat de canonges establerta prop del sepulcre del bisbe Everi (segle IV), on es va aixecar l’església de Notre-Dame du Mont. Segons la tradició, l’any 732 les relíquies del sant foren amagades temporalment a l’església de Saint-Étienne per protegir-les d’una possible ocupació sarraïna. Tanmateix, no és fins a mitjan segle IX que es documenta una canònica secular establerta a Saint-Euverte, un cop restaurat el lloc.
En aquella època, la canònica fou víctima dels atacs normands que va patir la ciutat d’Orleans. L’any 865 es trobava pràcticament en ruïnes, però, un cop restablerta la normalitat, se'n va emprendre la reconstrucció. Aquesta institució va mantenir una estreta vinculació amb el capítol de la catedral d’Orleans i amb els seus bisbes. Malgrat la recuperació del sepulcre de sant Everi i les obres de restauració, Saint-Euverte va travessar un llarg període de decadència, agreujat per un incendi l’any 989. Amb la voluntat de restablir la vida regular, el 1145 la comunitat fou reformada amb l’arribada dels canonges de l’orde de Saint-Victor, sota el govern de Roger de Saint-Victor, primer abat d’aquesta nova etapa.
Saint-Euverte es convertí aleshores en una canònica regular que seguia els costums de Saint-Victor de París. Una butlla del papa Eugeni III, expedida el 1147, confirmava aquesta nova situació i, al mateix temps, l'abadia rebia la protecció de Lluís VII de França (1120-1180). Els canonges es van dedicar a cercar les relíquies de sant Everi, que s'havien perdut després d'haver estat amagades arran dels conflictes bèl·lics. L’any 1167, l’església fou novament víctima d’un incendi, fet que obligà a emprendre'n la reconstrucció, unes obres que es van prolongar fins a la fi d’aquell segle.
Elecció miraculosa d'Everi com a bisbe d'Orleans
Miniatura d'Speculum historiale
Bibliothèque nationale de France
L’any 1358, a causa de la guerra dels Cent Anys, els canonges van haver d’abandonar l’abadia, que va patir diversos episodis destructius, especialment el 1428, quan el conjunt va tornar a quedar en ruïnes. El 1488, Charles de Blanchefort fou nomenat primer abat comendatari de Saint-Euverte. A mitjan segle XVI es repetiren els episodis de destrucció, aquest cop a conseqüència de les guerres de Religió. Durant els segles XVII i XVIII es dugueren a terme diverses obres de restauració. D’altra banda, el 1636 l’abadia es va incorporar a la Congregació de França. Finalment, el 1790 fou suprimida arran de la Revolució.
Durant un breu període, l’església va mantenir les funcions parroquials que ja exercia, almenys, des de la fi del segle XIV. Poc després, l’edifici fou destinat a magatzem i fàbrica. L’any 1838 passà a mans dels Pères de la Miséricorde, que, a mitjan segle XIX, en van iniciar la restauració i hi van romandre fins al 1880. Posteriorment, el conjunt va ser destinat a usos escolars, funció que encara conserva. Malgrat els nombrosos episodis destructius que ha patit, és l’únic establiment monàstic de la ciutat, anterior a la Revolució, que conserva una part important de les seves estructures. Actualment és de propietat municipal i resta pendent d’una rehabilitació integral.
Everi, Euverte o Evorci, és considerat un dels primers bisbes de la diòcesi d’Orleans. Segons la llegenda, aquest personatge havia arribat des d’Itàlia amb la finalitat d’alliberar els seus germans, que es trobaven empresonats. En aquell moment, la comunitat cristiana estava reunida per elegir un nou bisbe, dignitat que va recaure en Everi després d’haver estat assenyalat de manera miraculosa per un colom. Durant el seu episcopat va adquirir fama de taumaturg i també va fer construir una nova catedral, dedicada a la Sainte-Croix. A la seva mort fou enterrat en un antic cementiri romà, on poc després s’aixecà una capella dedicada a Notre-Dame du Mont.
- ANÒNIM (1855). Légende de Saint Euverte: évêque d'Orléans. Orleans: Saint-Euverte
- BEAUNIER, Dom (1905). Recueil historique des Archêvechés, Évêchés, Abbayes et Prieurés de France. Vol. 1. Province ecclésiastique de Paris. París: Poussielgue
- BERNOIS, Constant (1918). Histoire de l’Abbaye Royale de Saint-Euverte d’Orléans. Orleans
- CHENESSEAU, Georges. (1931). L’église Saint-Euverte. Congrès Archéologique de France. XCIII session. París: Picard
- CHENESSEAU, Georges. (1939). À propos des origines chrétiennes d'Orléans. Revue d'histoire de l'Église de France. Vol. 25. París: Picard
- DUCHATEAU, Eugène (1888). Histoire du diocèce d'Orléans depuis son origine jusqu'à nos jours. Orleans: Herluison
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 10. París: Bloud et Barral
- JOURD’HEUIL, Jean-Vincent (2012). De la collégiale extra muros à la cathédrale, lieux de sépulture et mémoire des évêques d’Orléans de l’an mil à la Renaissance. Bulletin de la Société Archéologique et Historique de l’Orléanais, núm. 168
- SAINT-MAUR, Congregació de (1744). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 8. París: Typographia Regia











