Monestir de Saint-Martin de Tours

El seu successor al capdavant de la diòcesi fou sant Briç (Brice), que ocupà el càrrec entre els anys 397 i 442. El nou bisbe es va encarregar de dignificar el lloc d’enterrament amb una construcció senzilla que, posteriorment, també serví per a la seva sepultura. Aquest edifici, dedicat a Saint-Pierre i Saint-Paul, fou reformat pel bisbe Perpet (458-488), que entre els anys 467 i 471 va fer aixecar una nova basílica, consagrada en aquesta darrera data. Mentre es desenvolupaven aquestes obres, el cos del sant es va custodiar en un edifici provisional, possiblement de fusta, del qual hom creu haver identificat algunes restes.

La basílica de Saint-Martin i la mateixa ciutat de Tours es van convertir en un important centre d’atracció per als monarques merovingis, des de Clodoveu I (c. 466-511), i posteriorment per a la dinastia carolíngia. La tradició de Tours recull diversos episodis que mostren el favor dispensat pels reis a aquesta ciutat. La basílica comptava amb una comunitat de clergues al seu servei, dependent de la catedral. Entre la fi del segle V i el començament del VI es va construir un conjunt de dependències dins d’un clos ocupat per clergues seculars fins a mitjan segle VII, moment en què es van formar altres comunitats monàstiques al seu entorn, com la de Saint-Pierre-le-Puellier. En aquesta època convivien comunitats de canonges i altres de monjos, amb regulacions diferents. A començament del segle IX, les comunitats foren reformades seguint uns criteris que posteriorment quedarien recollits al sínode d’Aquisgrà de l’any 817.

Malgrat aquestes dificultats, els canonges van tenir cura del monestir de Marmoutier, que havia quedat temporalment despoblat. Quan la situació es va estabilitzar, el conjunt es va protegir amb un recinte defensiu que envoltava la basílica i les nombroses dependències annexes. El lloc encara va patir un greu incendi l’any 994, fet que obligà a una nova reconstrucció i a la consagració de l’església el 1014. El monestir fou governat per abats fins al segle X; posteriorment quedà sota l’autoritat d’un degà. La canònica gaudia d’un estatus privilegiat, amb una regulació pròpia i una notable autonomia respecte de les autoritats eclesiàstiques, tant del bisbe de Tours com del mateix papat.

L’església del segle XI, amb modificacions posteriors, era una construcció de grans dimensions. Tenia cinc naus distribuïdes en onze trams, a més d’un conjunt de capelles afegides al costat sud, a tocar del claustre. Disposava d’un transsepte de tres naus. La capçalera oriental estava formada pel presbiteri, envoltat per un deambulatori de dues naus que es corresponien amb les naus col·laterals de l’església. Aquest deambulatori donava accés a cinc capelles radials. Les restes més importants que encara es conserven són les torres anomenades de Charlemagne i de l’Horloge, dues de les cinc que havia tingut el conjunt. A partir de l’any 1887 es va aixecar una nova basílica, de dimensions més reduïdes i amb una orientació diferent, però mantenint el lloc d’enterrament de sant Martí, que continua essent objecte de veneració.