Monestirs
Monestirs de Borgonya
Franc Comtat
Abadia de Lure
Abbaye Notre-Dame de Lure / Luthra
< anterior Inici França

Borgonya-Franc Comtat

Alt Saona següent >
castellano
cercador contacte facebook

Alt Saona

Aquest és un monestir de fundació antiga, el seu origen cal cercar-lo en la propera abadia de Luxeuil, fundada per sant Columbà i, com aquesta, també a l’antic territori de la Borgonya. El 610 Columbà fou expulsat del regne i alguns monjos es van dispersar, un d’ells era Deícola irlandès com Columbà a qui havia acompanyat en la seva tasca evangelitzadora. Deícola va arribar a Lure on es va retirar i establir. Després de topar amb un rebuig inicial, Bertilda, vídua del noble Weishar va facilitar al monjo les terres necessàries on va aplegar alguns dels antics monjos de Luxeuil, seguidors de la regla que havia adoptat aquell monestir sota la direcció de sant Columbà. El 613 Clotari II va passar a governar la Borgonya i va protegir els monestirs de Columbà. La tradició explica l’encontre entre Clotari II i sant Deícola a la seva cel·la de Lure i el suport que aquest va rebre del rei en endavant. Deícola moriria el 620 i seria succeït per Columbà el Jove.

Lure
L'abadia de Lure


Prebenedictins


Benedictins


 


Lure
Escut de l'abadia de Lure
Segons l'Armorial général de France (s XVIII)
Bibliothèque nationale de France

Sant Deícola (Desle)

Monjo d’origen irlandès, cap el 585 va seguir a sant Columbà a les Gàl·lies on van conviure al monestir de Luxeuil (Alt Saona) fins el 610, quan sant Culumbà fou expulsat del regne de Borgonya moment en que alguns monjos també van deixar el monestir, entre ells Deícola que va quedar-se a Lure, prop de Luxeuil, a causa del seu estat de salut. En aquest lloc va aixecar una capella dedicada a sant Martí que més endavant donaria pas a l’abadia de Lure. Deícola fou el primer abat de la casa, fins la seva mort, el 620.

Deícola
Sant Deícola
 M. F. Boehm, 1839
Bibliothèque nationale et universitaire de Strasbourg, NIM21781

Els anys següents no foren favorables a la bona evolució del monestir, la inestabilitat política i les invasions van impedir el seu desenvolupament. La recuperació va arribar en l’època de l’emperador Otó I el Gran (912-973) qui el 959 va posar la casa sota la protecció de l’Imperi deixant-la fora de la jurisdicció episcopal i, a més, va nomenar l’abat Baltram. Llavors la casa ja seguia la Regla de Sant Benet, que s’havia imposat a les Gàl·lies a partir del 817. El 1050, una butlla del papa Lleó IX confirmava els seus béns i privilegis. A causa del seu estatus de dependència del poder civil, Lure va patir a partir d’aquesta època continues intromissions polítiques, fet que va induir a la manca de vitalitat que el va portar a cercar suport amb un acostament a l’abadia de Murbach (Alt Rin) que al seu torn intervindria en el govern de la casa. El 1544 Carles V va autoritzar als monestirs de Murbach i Lure encunyar moneda.

Lure
Abadia de Lure
Grande Prévoté, seu del cap del capítol de canonges


Més endavant es va treballar en la unió dels dos monestirs, operació que es formalitzaria el 1560 amb un butlla papal. Les inestabilitats polítiques continuaven i es registraren episodis bèl·lics esporàdics afectant el bon funcionament de la casa, especialment durant la primera meitat del segle XVII. Entre el 1754 i 1765 es van secularitzar les abadies de Lure i Murbach, a partit d’aquí Lure va esdevenir una col·legiata amb un capítol de de sis canonges vinguts de la noblesa, el que va permetre que disposés de noves formes de finançament i poder acabar la construcció d’una nova església, el 1753. L’arquitecte (i després militar) Jean-Baptiste Kléber va participar en la construcció de les dependències de la nova canònica. La col·legiata es va mantenir fins l’expulsió dels canonges arran de la Revolució, el 1789. El 1796 l’església fou enderrocada i les dependències van acabar ocupades per la sots-prefectura.
 

Luxeuil
Vitrall modern de l'absis de l'abadia de Luxeuil (s XIX)
El papa lliura una butlla a l'abat Deícola

Lure
Abadia de Lure
Postal antiga, col·lecció particular


Bibliografia:
- BESSON, Abbé L. (1846). Mémoire historique sur l'abbaye et la ville de Lure. Besançon: Bintot
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints de l'Ancien et du Nouveau Testament Vol. I. París: Bloud et Barral
- SAINT-MAUR, Congregació de (1860). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 15. París: Firmin Didot

 


Situació:

Lure és a llevant de Vesoul, entre aquesta ciutat i Belfort

Baldiri B. - Novembre de 2018