Monestir de Santa Maria d'Arles

Hi ha documentació que fa referència a Santa Maria del Vallespir, la més antiga de l'any 817. No hi ha restes aparents d'aquell assentament, tot i que hom creu que estaria situat en les antigues termes romanes dels Banys d'Arles, espai encara ara ocupat per un establiment termal. Tal com explicava el seu abat, cap als anys 858-860 fou víctima d'un atac i va quedar destruït. La comunitat no va desaparèixer i va poder refer-se, però en un altre indret, a l'actual Arles, uns tres quilòmetres aigua amunt del riu Tec. Als Banys d'Arles es va mantenir l'església de Sant Quintí, segurament amb una petita comunitat, però després va quedar només com a parròquia.

En el segle XIII i començament del XIV encara va continuar l'activitat constructora, reflex d'una època d'esplendor, que aniria apaivagant-se a poc a poc. El 1235 i 1325 el monestir va fer front a una revolta popular que s'enfrontava al poder que exercia l'abadia sobre la població. La decadència es va anar accentuant fins que, a la segona meitat del segle XVI, l'església estava en perill de ruïna. El 1592 l'abadia es va unir a la de Sant Andreu de Sureda amb l'objectiu de millorar la seva situació econòmica. El 1701 el monestir fou unit al bisbat d'Elna i Perpinyà, efectiu des del 1722, i va perdurar fins a la Revolució, quan es va suprimir.

Els murs laterals de l'església es van obrir en època gòtica per afegir-hi unes capelles. Als costats de la capçalera se situaven dos poderosos campanars, dels que només en resta un. Aquestes construccions es complementaven amb dues torres de defensa més, situades a llevant i de les que també es conserva una de sencera. L'església, doncs, estava flanquejada per un total de quatre torres. Entre les torres de defensa i la façana es trobava un atri, que ara ha desaparegut. Una porta arcaica dona accés a l'església i a la part superior es troba una finestra decorada i més amunt una sèrie d'arcuacions separades per columnes.

La porta d'aquest atri està formada per una llinda arcaica a sobre de la qual es troba una creu centrada per una Majestat entre els símbols dels evangelistes. Està emmarcada per un guardapols semicircular, decorat amb motius vegetals als extrems del qual hi ha unes figures de monstres. El relleu es pot datar cap al segle XI, però possiblement, la llinda sigui anterior. Més amunt hi ha la finestra, una senzilla obertura de mig punt, decorada exteriorment amb un relleu amb motius vegetals, que l'envolta.

A l’interior de l’església, al mur de la façana principal i sobre la porta, es troba la capella de Sant Miquel, amb un absis buidat en el gruix del mur. Aquest lloc conserva encara una bona mostra de pintura mural romànica. Les figures més ben conservades representen àngels. Era centrat per un Crist en Majestat, pràcticament perdut. També es conserva el retaule dels sants Abdó i Senén, una obra barroca, del 1647, obra de Llàtzer Tramulles (1605-1657) destinat a conservar els reliquiaris dels sants Abdó i Senén, venerats en aquest lloc.