L’origen del monestir benedictí femení de Saint-Julien du Pré està relacionat amb sant Julià de Le Mans, el qual, segons una tradició difosa des del segle VII, fou enviat a evangelitzar aquest lloc de la Gàl·lia pel papa Climent I (s. I). A la seva mort, fou enterrat fora de la ciutat de Le Mans, a l’altra riba del riu Sarthe. Més endavant, sobre la seva tomba es va aixecar una capella, després santuari. El fet és que al voltant de l’església actual s’han trobat restes antigues, des d’època gal·loromana. D’altra banda, s’esmenta que, cap al 835, el bisbe Aldric de Le Mans († 856) hauria portat les restes de Julià a la catedral, on es veneraven.
Una altra tradició sense documentar situa un monestir en aquest lloc des de l’any 802, el qual, possiblement, hauria desaparegut durant la segona meitat del mateix segle a causa de les invasions normandes que afectaren el territori de Le Mans. Cap a mitjan segle XI, el lloc seria restaurat, impulsant la creació d’un monestir, amb una comunitat de monges benedictines, al davant de la qual es va posar la seva promotora, Lézeline. Amb l’ajut del capítol catedralici es va aixecar una nova església durant els segles XI i XII. Davant la manca de documentació, únicament les restes arquitectòniques que encara es conserven poden donar crèdit a aquesta recuperació.
Durant els segles XIV i XV la casa va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys i més endavant, el 1562, les guerres de Religió la va tornar a afectar. En el segle XVII es treballava en la recuperació, obres que van afectar una part de les estructures medievals. Les religioses es van mantenir en aquest indret fins a la Revolució, el 1790, quan fou clausurat, tenia una comunitat de dotze religioses. Paral·lelament, i pel mateix motiu, s’havia perdut l’església parroquial de Notre-Dame, fet que va instigar el trasllat de les seves funcions a l’antiga església abacial, desocupada i sense culte. El 1792, va canviar l’antiga advocació per la de Notre-Dame du Pré.
Malgrat les reformes efectuades en època monàstica i, també amb posterioritat, l’església encara conserva trets medievals. En aquest sentit, cal esmentar la construcció, en el darrer quart del segle XIX, d’un campanar adossat a la façana de ponent. És una església amb tres naus de cinc trams, més l’afegit a causa de la construcció de la nova torre. També disposa de transsepte. La capçalera està formada per un gran absis central, amb el presbiteri i un deambulatori amb tres capelles radials. També compta d’una absidiola a cada braç del transsepte i d’una cripta, reconstruïda en el lloc d’una anterior, medieval.
- BESSE, Jean-Martial (1920). Abbayes et prieurés de l'ancienne France, vol. 8, Tours. París : Picard
- DEYRES, Marcel (1985). Maine roman. La nuit des temps, 64. Zodiaque
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 2. París: Bloud et Barral
- LEDRU, Ambroise (1907). Église de Notre-Dame du Pré au Mans. Inventaire général des richesses d'art de la France. M.R.P. 4. París: Plon
- MUSSAT, André (1961). L’église Notre-Dame-du-Pré au Mans. Congrès archéologique de France. 119 ss. Maine. Société française d'archéologie
- PIOLIN, Dom Paul (1851-56). Histoire de l’Église du Mans. Vols. I i III. París: Julien, Lanier et Cie. Ed.
- SAINT-MAUR, Congregació de (1856). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 14. París: Typographia Regia
- TRIGER, R.; i altres (1911). Le Mans. Église du Pré. Congrès archéologique de France, 77 ss. Société française d'archéologie













