Monestir de Brou

La tradició explica que sant Gérard, bisbe de Mâcon entre els anys 886 i 926, després de deixar el càrrec es va retirar com a eremita en aquest indret. Gérard va morir l’any 958 i algunes fonts indiquen que fou enterrat aquí mateix, en un espai ja ocupat en època gal·loromana. També se li atribueix la fundació d’un primer monestir al mateix lloc, del qual, però, només se’n tenen notícies documentades a partir del 1084, quan ja era una dependència de l’abadia d’Ambronay (Ain).

L’origen d’aquest nou establiment monàstic rau en una promesa feta per la duquessa de Savoia, Margarida de Borbó (1438-1483), després del greu accident de cacera patit l’any 1480 pel seu marit, Felip II de Savoia (1438-1497). Aquella prometença l’obligava a construir un monestir benedictí a Brou. La mort prematura de la duquessa en va impedir el compliment, però després de la mort del seu fill, el duc Filibert II de Savoia (1480-1504), la seva vídua, Margarida d’Àustria (1480-1530), es va fer càrrec de dur-la a terme. Amb aquest objectiu, i d’acord amb el prior Jean de Loriol, l’any 1505 va obtenir del papa Juli II una butlla que autoritzava el trasllat de la parròquia de Brou a Notre-Dame de Bourg.

L’any 1513 es va començar la construcció de l’església, una obra que es va donar formalment per acabada el 1532, tot i que encara s’hi van fer modificacions posteriors. El 1557, l’església va patir un atac que va causar importants destrosses, fet que va generar problemes de conservació durant anys. El 1658, els frares agustins de la congregació de França van substituir els italians i, disposant de més recursos, van poder iniciar una restauració de conjunt. Amb la Revolució, el monestir fou suprimit el 1790, però en aquest cas va gaudir d’una certa protecció a partir del 1791, cosa que va limitar les pèrdues materials.

Del conjunt monàstic destaca especialment l’església, iniciada el 1513, una obra imponent de grans dimensions. A l’interior sobresurten tres grans sepulcres: al centre del presbiteri, el de Filibert II de Savoia; al costat sud, el de la seva mare, Margarida de Borbó († 1483); i, al costat nord, el de Margarida d’Àustria, promotora del monestir. Cal esmentar també el cor monàstic, amb el seu rerecor, el retaule dels Set Goigs de la Mare de Déu i els vitralls que tanquen els grans finestrals. La resta del monestir presenta un caràcter més modest, amb diverses dependències distribuïdes al voltant de tres claustres.