Abadia de Saint-Pierre de Nantua

Syagrius és esmentat en un document de Pipí el Breu de l’any 757, pel qual s’atorgava al monestir el privilegi d’immunitat, confirmat posteriorment, el 817, per Lluís el Pietós. En aquesta època, Nantua es va integrar en la reforma benedictina impulsada per Benet d’Aniana (c. 750–821). L’any 852, Lotari I va posar el monestir sota l’autoritat del bisbe de Lió. El 877, a la mort de Carles el Calb durant un viatge, el seu cos fou enterrat provisionalment en aquest lloc fins que, el 884, les seves restes van ser traslladades a l’abadia de Saint-Denis, prop de París. Saint-Pierre de Nantua va quedar destruït l’any 952 a conseqüència d’un atac dels invasors hongaresos i va restar deshabitat.

L’església de Saint-Pierre es va construir quan Hug de Semur (1024–1109) era abat de Cluny i va substituir un edifici anterior, més modest, d’una sola nau i absis. L’església del segle XII presentava tres naus amb sis trams i un transsepte, sobre el qual s’obrien cinc absis: els tres centrals, alineats amb les naus, i els dos dels extrems, oberts al transsepte. Aquesta capçalera va ser profundament modificada durant el segle XV. A ponent s’hi obre el portal principal, que comptava amb una notable decoració escultòrica, molt malmesa arran de la Revolució. La resta de les dependències del priorat s’han perdut o han quedat emmascarades per construccions posteriors.