L'any 1020 o 1021, els comtes de Barcelona Ermessenda de Carcassona i el seu fill Berenguer Ramon I van lliurar l'església de Santa Maria de la Llacuna al monestir de Sant Llorenç del Munt (Vallès Occidental) perquè en tingués cura. En aquell moment el sacerdot Selva estava a càrrec del lloc i, tal com es va establir en la donació, va continuar regint-lo. El 1053 l'església va quedar destruïda a causa d'un atac sarraí, el que va motivar que la casa de Sant Llorenç procedís a la seva restauració, alhora que Selva es retirava a aquell monestir en qualitat de monjo.
Fotografia d'IPAC
A partir d'aquell moment es va crear el priorat de Santa Maria de la Llacuna, un establiment de reduïdes dimensions i rendes escasses, que també exercia les funcions parroquials. La casa va guanyar pes en el seu vessant parroquial, el que a començament de segle XIV va encetar desavinences amb el bisbe de Barcelona que van acabar amb un acord el 1310. El priorat fou secularitzat el 1592, quan ja feia temps que el seu prior ja no hi residia. L'església va tenir culte fins a mitjan segle XIX i després es va edificar un habitatge a sobre, ara les possibles restes de l'edifici medieval, que eren visibles fins al 1973, han quedat amagades. Prop de l'emplaçament de l'església primitiva, en el primer quart del segle XVII es va aixecar la nova església parroquial de Santa Maria.
Plaça Major
- BAUCELLS I REIG, Josep (1972). Els monestirs del bisbat de Barcelona durant el pontificat de Ponç de Gualba (1303-1334). II Col·loqui d'Història del Monaquisme Català. Vol. I. Abadia de Poblet
- PLADEVALL, Antoni; ADELL, Joan-Albert (1980). El monestir romànic de Sant Llorenç del Munt. Barcelona: Artestudi Ed.
- PLADEVALL, Antoni (1992). Santa Maria de la Llacuna. Catalunya romànica. Vol. XIX. El Penedès, l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
L'església del priorat era al costat sud-est de la plaça de la Llacuna, no hi ha cap resta aparent