Possibles restes del monestir
Aquest lloc era conegut originàriament amb el nom de Sant Vicenç d’Insitil i ja figura el 834 en un document de Lotari I on aquest li concedeix immunitat. Tot i que un personatge com l’emperador intervingués en els afers del monestir denota un certa importància, el 868 fou unit a Sant Pere de les Maleses, però a la fi del segle X tornava a ser una abadia independent. Tot i que uns documents falsos de Gerri diuen que a finals del segle XI pertanyia a aquest monestir, fou el comte Artau II de Pallars Sobirà qui, d’acord amb el seu germà el bisbe Ot d’Urgell, el va donar el 1100 al monestir de Santa Maria de Gerri.
Malgrat això, hi ha indicis que mostren la casa d’Oveix al segle XII sota la influència del bisbat d’Urgell, allunyada de Gerri, i amb una comunitat reduïda al mínim. El 1294 s’esmenta l’abat Bartomeu. Va mantenir-se com abadia fins el segle XIV, quan tot i mantenir el títol d’abat sembla que el lloc s’havia secularitzat. Al segle XVI es va extingir. El 1718 el lloc és esmentat com església, amb un rector. Ara pràcticament ha desaparegut.
Indret in s'aixecaba el monestir
Lothaire. Charles Le Chauve (1729-1733)
Bibliothèque nationale de France
- ABADAL, Ramon d’ (2009). Catalunya carolíngia. Els comtats de Pallars i Ribagorça. Vol. III/2ª part. Barcelona: I. E. Catalans
- ADELL, Joan Albert i altres (1993). Catalunya Romànica. Vol XV. El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- COSTA BADIA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- COY I COTONAT, Agustí (1906). Sort y comarca Noguera Pallaresa. Barcelona: Cunill
- VILLANUEVA, Jaime (1850). Viage Literario a las Iglesias de España. Tomo XII. Viage a Urgel y a Gerona. Madrid: Real Academia de la Historia
El monestir estava situat en un replà sobre el Noguera Pallaresa, aigua amunt de Rialp, just abans del pont