Monestir de Sant Pere de les Maleses
Sant Andreu de les Maleses / Sanctus Andreas / Sanctus Petrus in Malezas
(La Pobla de Segur, Pallars Jussà)
El primer esment que hom ha trobat d'aquest lloc és de l'any 868, quan el monestir i les seves propietats foren donades a Sant Vicenç d'Oveix per l'abat Atili, el seu fundador, en aquell moment estava dedicat a Sant Andreu. No es disposa de més notícies fins al 958, quan figura ja amb l'advocació de Sant Pere.
Penyal amb la balma que aixopluga el monestir
Les diverses donacions efectuades tant per particulars com pels governants que es van trobant durant el segle X demostren la vitalitat del lloc i la seva aparent independència d'Oveix, malgrat la donació esmentada. Aquella vitalitat es va fer evident també amb el nomenament de l'abat Isarn com a marmessor del comte Borrell I de Pallars, ja anteriorment, aquest i la seva esposa Ermengarda havien efectuat una important donació a favor del monestir. Durant el segle XI (possiblement abans) el monestir de Sant Andreu, que ja no depenia d'Oveix, va quedar vinculat al proper monestir de Santa Maria de Gerri, perdent la condició d'abadia i esdevenint un priorat destacat d'aquell monestir.
Va continuar la seva existència fins que el 1592 fou secularitzat esdevenint una simple església. El monestir estava situat en un indret de Collegats, entre el Pallars Sobirà i el Jussà, controlant un pas antigament de molta importància, quan el camí que comunicava els dos territoris passava per aquí. Aquell camí es va utilitzar fins que en el segle XVII es va obrir un de nou i les Maleses va quedar en un lloc apartat, com a santuari dedicat a Sant Pere.
Fotografia de Rocafort de finals del segle XIX
- ABADAL, Ramon d’ (2009). Catalunya Carolíngia. Vol. 3. Els comtats de Pallars i Ribagorça. 2a part. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans
- CASES, Maria-Lluïsa; ADELL, Joan-Albert (1993). Sant Pere de les Maleses. Catalunya romànica. Vol. XV. El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- COY I COTONAT, Agustí (1906). Sort y comarca Noguera Pallaresa. Barcelona: Cunill
- PUIG I CADAFALCH, Josep, i altres (1911). L'arquitectura romànica a Catalunya. Vol. II. Barcelona: I. E. Catalans
- PUIG I FERRETÉ, Ignasi M. (1991). El monestir de Santa Maria de Gerri (segles XI-XV). Vol. 2. Barcelona. I. Estudis Catalans
- ROCAFORT, Ceferí (1899). Excursió a la Pobla de Segur i sa comarca. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Núms. 50 i 51.
L'antic cenobi és situat en una balma. El seu accés és difícil, el barranc de Sant Pere, que desguassa a la Noguera Pallaresa a la boca sud del túnel de Sant Pere, és impracticable. Pot seguir-se un corriol que surt un centenar de metres més amunt de la boca nord del mateix túnel (indicat) i que s'enfila sobre el rocam de Collegats i entra a la vall de Sant Pere, primer pel marge esquerre i després al dret fins que hom arriba davant del monestir, cal passar el rierol altre cop per arribar-hi. El recorregut ocupa poc més d'una hora