Monestir de Santes Creus

El lloc de Valldaura no era l’adient per un establiment monàstic cistercenc, per això el 1155 hi va intervenir el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que va donar una propietat seva situada a Ancosa (la Llacuna, Anoia) amb millors condicions geogràfiques, hom pensa que mai s’hi van arribar a establir perquè el lloc tampoc era del tot convenient. El 1160 es va fer una nova donació amb els terrenys de Santes Creus, prop del Gaià, amb una església preexistent que s’ha considerat d’origen eremític, on es va aixecar el monestir definitivament. La fundació no va culminar del tot fins el 1168, quan una butlla del papa Alexandre III va declarar la nova casa depenent directament de Roma, lliure de la intervenció episcopal. Després d’uns primers abats d’origen occità fou designat per aquest càrrec Pere de Valldaura (1158-1184) el primer abat fill del país.

D'aquella primera època són la sagristia, sala capitular i el parlador (que comunica el claustre amb la zona posterior del complex). A sobre d’aquest conjunt es va aixecar poc després el dormitori dels monjos, començat el 1191 i enllestit ja al segle XIII. Sota l’abadiat de sant Bernat Calbó (1226-1233) i després d’un període de problemes econòmics, es va reprendre l’activitat constructora, gràcies a la col·laboració dels sobirans.

Pere el Gran (1240-1285) fou el primer monarca que va disposar el seu enterrament al monestir. Posteriorment el creuer de l’església va acollir la tomba del seu fill Jaume II el Just (1267-1327) i la seva esposa Blanca d’Anjou (1283-1310). És en aquesta època que es va aixecar el Palau Reial. L'abat Bonanat de Vila-seca fundà els monestirs filials de Valldigna a la Safor (1298) i d'Altofonte, prop de Palerm, Sicília (1308). Santes Creus també intervingué en la fundació de l'orde militar de Montesa el 1319.

Segueix un llarg període de decadència, que no va impedir que es portessin a terme noves obres de poca entitat, com ara reformes al Palau Reial i l’adaptació de l’armarium com a capella de l’Assumpta, al claustre. Entre el 1376-77 s’hi van fer construccions defensives, amb els merlets que coronen l’església i el claustre. El 1452 els béns de Santa Maria de Bonrepòs van passar a Escaladei i Santes Creus, el primer es va quedar amb les propietats properes i el darrer amb els objectes litúrgics i les propietats més allunyades, s’ha dit que el claustre posterior de Santes Creus procedeix de Bonrepòs.

Ja al segle XIX, el monestir va viure els infortunis propis de l’època. Pel que fa a la guerra del Francès, tot i que les tropes hi van entrar i la comunitat va fugir temporalment, no sembla que ni els edificis ni el mobiliari van patir especialment els efectes del seu pas. El 1820 fou suprimit i els seus béns sortiren a subhasta dividint el conjunt en lots diversos, pel que fa al mobiliari, tot i patir pèrdues, aquestes es poden considerar lleus. La comunitat es va reintegrar el 1823 però el monestir fou definitivament abandonat el 1835, arran dels fets de juliol de Reus i Barcelona, en aquell moment i malgrat la situació patida, la comunitat encara tenia trenta-cinc membres.