Tot i que es considera que el monestir d'Orema (Urmella) existiria des del darrer quart del segle X, no es troba documentat fins al 1003, en un acte en el qual hi participa l'abat Remione. Devia passar una època de crisi quan fou annexionat a Sant Victorià d'Assan, al voltant de l'any 1044, com a priorat seu.
Va mantenir-se com establiment monàstic depenent d'Assan fins al 1571, quan el priorat fou assignat a la nova diòcesi de Barbastre, encara que va tornar sota l'òrbita de Sant Victorià el 1594. El priorat fou suprimit amb la desamortització de 1835, i el 1874 l'església va esdevenir parròquia. Actualment, es conserva l'església molt modificada, la resta del monestir està molt malmès, entre els habitatges que l'envolten. Es tracta d'una església de tres naus i tres absis, el central ara desfigurat arran de l'obertura d'un nou portal d'accés, en el decurs d'una profunda remodelació, l'any 1613. L'edifici original caldria situar-lo al segle XI.
Làpida sepulcral d'un prior
Portal del sXVII, sota el campanar
- BENEDICTO SALAS, Roberto; i altres (2011). El monasterio de los santos Justo y Pastor de Urmella. Graus: Comarca de la Ribagorza
- BOIX I POCIELLO, Jordi (1996). Sant Just i Sant Partor d’Urmella (abans d’Orema). Catalunya romànica. Vol. XVI. La Ribagorça. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- PÉREZ GONZÁLEZ, José María; dir. (2016). Enciclopedia del Románico en Aragón. Huesca. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- TOMÁS FACI, Guillermo (1013). La organización del territorio y las dinámicas sociales en Ribagorza durante la gran expansión medieval (1000-1300). Tesi doctoral. Universidad de Zaragoza
L’església d’Urmella és sobre la població del mateix nom, a llevant de Castilló de Sos