Convent de San Francisco de Valladolid

Més endavant, cap al 1250, els framenors van trobar-se amb la necessitat d’instal·lar-se a la ciutat i poder desenvolupar la seva tasca amb més proximitat amb els fidels i evitar el desplaçament continu des del convent a la vila. D’altra banda, també intentaven trobar un emplaçament més adient pel que fa a les condicions ambientals i de salubritat, que a Río de Olmos no eren prou satisfactòries. Un cop triat el lloc on establir-se, situat extramurs de la ciutat, el 1254 van obtenir el permís de l’abat de la col·legiata de Santa María la Mayor, que exercia les funcions episcopals a la ciutat.

El convent de Valladolid fou un dels impulsors de la reforma observant dintre de l’orde franciscà, hom el considera capdavanter en aquesta qüestió, potser influït per l’existència a la mateixa ciutat del monestir de San Benito el Real, també pioner pel que fa a la instauració d’una vida monacal més estricta. Cap al 1417, els frares de la casa van impulsar l’adopció de la reforma, que ja s’havia experimentat en altres comunitats. La iniciativa va tenir el suport de la família dels Mendoza, que havia influït també en altres convents i participava en les obres de construcció que es feien en aquesta casa. L’adopció de l’observança va coincidir amb la renovació de les dependències i la construcció de noves capelles a l’església, el seu establiment era ja un fet en la dècada dels 1430.