Col·legiata de Santa María la Mayor de Valladolid
Canònica de Santa María la Mayor / Catedral de Valladolid
(Valladolid, Valladolid)
Aquesta antiga col·legiata data de l’època en què Valladolid es va repoblar, després de la invasió sarraïna. Aquesta tasca fou portada a terme pel comte Pedro Ansúrez, que l’any 1072 havia rebut el senyoriu de Valladolid de mans d’Alfons VI de Lleó. Entre altres empreses, al voltant de l’any 1080, el comte va impulsar la fundació de l’església de Santa María la Mayor, servida per una comunitat de canonges.
Restes de l'església
Al capdavant d’aquella comunitat hi va posar Saltus, el primer abat, procedent de San Zoilo de Carrión (Palència), que també era una fundació familiar dels Ansúrez. L’església es va consagrar i dotar àmpliament el 1095. Tot i la intervenció d’una casa benedictina (cluniacenca) en la fundació, aquesta era una canònica, que depenia directament de la Santa Seu, potser la seva comunitat era un híbrid entre una canònica secular i un monestir benedictí. Després de la desaparició del fundador la casa va caure en una profunda decadència i el 1162 fou reformada, adoptant la regla de Sant Agustí. Poc després perdria la seva independència i la canònica va quedar sotmesa al bisbe de Palència.
Malgrat això, va continuar mantenint certs drets sobre l’organització eclesiàstica de la vila gràcies a la seva vinculació històrica amb Roma, el que va provocar desavinences amb els ordes monàstics que es volien establir a Valladolid, disminuint el poder i influència d’aquesta casa. Un cop endreçada la seva condició, la canònica va rebre els favors de la monarquia i la seva situació econòmica va millorar, permetent la substitució (entre el 1219 i 1230) del primitiu edifici fundacional per un de nou, gòtic. El 1527 va començar la construcció d’un tercer edifici, cosa que havia de comportar la destrucció de l’anterior. Des del 1595 és seu episcopal, la catedral actual es va edificar durant els anys següents, però encara es conserven algunes capelles i altres elements de l’antiga canònica.
Restes de l'església
Capella de San Llorente
La darrera església, ara catedral
La darrera església, ara catedral
- BLANCO, Francisco Javier (2000). El hastial poniente de las primeras colegiatas de Santa María la Mayor de Valladolid. Anales de arquitectura, núm. 8
- BURÓN, Óscar (2020). La colegiata de Santa María la Mayor de Valladolid. Espacios con historia en la ciudad de Valladolid. Ayuntamiento de Valladolid
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Valladolid. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- MAÑUECO, Manuel; i altres (1917-20). Documentos de la Iglesia Colegial de Santa María la Mayor de Valladolid. 3 vols. Valladolid: Sociedad de Estudios Históricos Castellanos
- REGLERO, Carlos (2019). Santa María la Mayor de Valladolid: la fundación por el conde Pedro Ánsúrez y su problemática (siglos XI-XII). Pero Ansúrez, el conde, su época y su memoria. Ayuntamiento de Valladolid
- RUCQUOI, Adeline (1983). Fundación y evolución de la Abadía de Santa María la Mayor de Valladolid (1080-1250). El pasado histórico de Castilla y León
- RUCQUOI, Adeline (1986). Ciudad e Iglesia: la colegiata de Valladolid en la Edad Media. En la España medieval, núm. 9
Les restes medievals de la canònica són al costat de la catedral, al centre de Valldolid