Anònim (1741)
Biblioteca Nacional de España
Franciscans de San Vicente de la Barquera
(San Vicente de la Barquera, Cantàbria)
Es tracta d’un convent franciscà de fundació tardana, que va tenir lloc l'any 1454 gràcies a una butlla del papa Nicolau V, que atorgava la llicència corresponent a fra Juan de la Trecha. Inicialment, va ocupar l’ermita de Santa María de la Barquera, mentre es construïa una nova casa on es van traslladar el 1468, dedicant-la a San Luis. La nova ubicació va provocar episodis de discòrdia amb els veïns. La casa va gaudir del patronatge dels Guevara, aquesta nissaga, juntament amb altres famílies nobles, va contribuir a la construcció de diverses capelles a l’església. El convent es va clausurar amb la desamortització, i les seves dependències van ser espoliades. Actualment, només es conserven les ruïnes de la construcció, bàsicament, del segle XVI.
- ALONSO, Mathías (1734). Chronica seraphica de la santa provincia de la Purissima Concepcion. Valladolid: R. Chancillería
- ARIZAGA, Beatriz (1996). Villas: permanencias urbanas. La memoria històrica de Cantabria. Universidad de Cantabria
- ESCUDERO, María Eugenia (2005). Arquitectura y urbanismo de las Cuatro Villas de la Costa en la Edad Moderna. Tesi doctoral. Universidad de Cantabria
- TORREGO, Javier (2021). Documentación gráfica del Convento franciscano de San Luis es San Vicente de la Barquera. E.T.S. Arquitectura de Madrid
Monte Corbán / Santa Marina de Don Ponce
(Santander, Cantàbria)
L’origen d’aquesta casa es remunta a dues ermites situades als voltants de Santander. La primera d’elles fou la de Santa Catalina, on es van retirar cinc ermitans. L’any 1406 van demanar i obtenir del papa Benet XIII el reconeixement com a monestir jerònim. A prop, en una illa propera, ara desapareguda, el canonge Pedro Gutiérrez de Hoznayo va establir un segon monestir a l'ermita de Santa Marina, conegut com a Santa Marina de Don Ponce.
La llicència per a aquest segon monestir fou atorgada l’any 1407 pel bisbe de Burgos, Juan Cabeza de Vaca, i el 1411 fou reconeguda pel mateix papa Benet XIII. Aquesta casa va experimentar un ràpid desenvolupament. El 1416 es van unir les dues petites comunitats a Santa Marina, però, a causa dels inconvenients causats per la seva ubicació, el 1421 el monestir resultant es va traslladar a Montecorbán. A partir del segle XVI, aquell monestir es va anar reedificant, amb la construcció d’una nova església i un claustre. A finals del segle XVIII es va aixecar un nou claustre, d’estil barroc. El monestir fou exclaustrat el 1835 i, posteriorment, es va convertir en el Seminari de Corbán, funció que encara manté.
- MATEOS, Isabel; i altres (1999). El arte de la orden jerónima. Historia y mezenazgo. Iberdrola
- MAZA, Tomás (1940). Catálogo del Archivo del Antiguo Monasterio de Jerónimos de Santa Catalina de Monte Corbán. Santander: Centro de Estudios Montañeses
- REVUELTA, Josemaría (1982). Los jerónimos. Guadalajara: I. P. C. Marqués de Santillana
- SIGÜENZA, José de (1907). Historia de la Orden de San Jerónimo. Vol. I. Madrid: Bailly Bailiére
- SOLÓRZANO, Jesús Ángel (2002). Santander en la Edad Media. Universidad de Cantabria