Aquest
indret és un lloc de culte des del segle VI, hom té
notícia d’una primera església dedicada a sant Pere que
es va aixecar sobre una necròpolis en època del bisbe de
Rouen sant Audoè (Ouen, c600-684) i on ell mateix hi
seria enterrat a la seva mort. Això va fer canviar
l’advocació inicial per la de Saint-Ouen. Tot i que la
tradició diu que el monestir fou fundat pel mateix Audoè,
segurament és d’època carolíngia, establert sota
l’episcopat de Remi (755-771). Després seria destruït a
causa de les invasions normandes (842), quan els monjos
van haver de fugir emportant-se els béns més preuats,
entre els quals les relíquies de sant Audoè. La casa
quedaria abandonada o sota mínims durant molts anys i
les relíquies dipositades a
Saint-Germain-des-Prés
i altres indrets fins la seva devolució, el 918. |
|
|
Portada principal de
Saint-Ouen, restaurada al segle XIX |
Sant Audoè, el fundador,
representat al mainell del portal dels Marmousets |
|
L'abadia es va
restaurar un cop instaurat el ducat de Normandia i els primers ducs
participaren en la construcció d’un gran conjunt monàstic. Al segle
X, Ricard I de Normandia va demanar a
sant Maiol de Cluny
que intervingués en la reforma monàstica d’algunes cases normandes,
entre les quals aquesta, que s’haurien d’adaptar als
costums cluniacencs, en questa
reforma hi va intervenir
Guillem
de Dijon (o de Volpiano, 962-1031). La Gallia
Christiana esmenta Hildebertus (mort el 1006) com el primer abat del
monestir restaurat. Saint-Ouen fou víctima del foc en diverses
ocasions: 1136, 1211, 1248 i 1318. El darrer fou devastador i des
d’aquell moment hom va treballar en aixecar una gran església
gòtica, la construcció de la qual s’allargà en el temps i no es va
acabar fins el 1549. |
Església de Saint-Ouen |
|
|