L’origen de la canònica de Saint-Astier cal cercar-lo en una tradició que explica que, molt a prop d’aquí, s’hi va establir l’eremita Astier (c. 560-c. 640), deixeble de sant Cibar d’Angulema († c. 581). Durant la seva estada, Astier hauria guarit miraculosament una princesa que, en agraïment, va fer construir una capella on més tard seria enterrat. També es creu que en aquest indret s’hi va erigir un primer monestir, que hauria estat destruït pels normands l’any 849.
Campanar (s. XV-XVI)
L’any 1013, Raoul de Scoraille, bisbe de Perigús, va fundar prop d’aquell eremitori un monestir, que va posar sota la tutela d’una comunitat de canonges. Ell mateix el va consagrar en companyia d’altres bisbes i el va dedicar al sant eremita Astier, les relíquies del qual es van traslladar a la nova església. La fundació es va veure afavorida amb la concessió de diversos drets i privilegis, als quals posteriorment se n’afegiren d’altres, entre ells els atorgats pels papes Alexandre III i Innocenci IV.
Tant la canònica com la vila van patir els estralls de la guerra dels Cent Anys, fet que motivà la reconstrucció de l’església el 1462. La nova església, més àmplia, substituïa l’anterior, greument malmesa. Posteriorment, les guerres de Religió i, en particular, la guerra de la Fronde van causar més destruccions: el 1652, la canònica fou saquejada i l’església patí danys considerables. Malgrat tot, es va mantenir fins a la Revolució, sense haver estat mai secularitzada, fet que fa pensar que no albergava una comunitat regular sotmesa a una regla concreta.
- AUBERTIN, Anthonin (1656). La vie de sainct Astier, religieux, anachorète confesseur. Nancy: Charlot
- AUDIERNE, François Georges (1841). Notice historique sur la ville de Saint-Astier. Périgueux: Dupont
- AVRILLEAU, Serge (2013). Autour de la collégiale de Saint-Astier. Bulletin de la Société Historique et Archéologique du Périgord, vol. 140
- BARITAUD, Thierry (2013). L’abbaye romane Saint-Pierre de Saint-Astier. Bulletin de la Société Historique et Archéologique du Périgord, vol. 140
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- GRELLET-BALGUERIE, Louis-Charles (1895). Rectification des noms de la charte de fondation de l'abbaye de Saint-Astier par Robert-le-Pieux, roi de France en 1013. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 22
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 12. París: Bloud et Barral
- LESTRADE DE CONTI, M. (1874). Charte délivrée à l'abbaye de Saint-Astier par Pierre III de Saint-Astier, évêque de Périgueux. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 1
- MASSONI, Anne (2015). La fondation du chapitre de Saint-Astier et les débuts de la collégiale. Bulletin de la Société Historique et Archéologique du Périgord, vol. 142
- NOGUÉ, Edouard (1933). Saint-Astier. Bergerac: Nogué
- PIRAUD, Claude-Henri (2013). La Chronique de Guîtres (920-1030). Une source méconnue pour l’histoire de Saint-Astier. Bulletin de la Société Historique et Archéologique du Périgord, vol. 140
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- VERNEILH, Félix de (1851). L'architecture byzantine en France. París: Didron
Saint-Astier està situat prop de Perigús, al sud-oest d’aquesta ciutat