Abadia de Saint-Amand-de-Coly
Abbaye Saint-Amand-de-Coly / S. Amand de Genouillac
(Saint-Amand-de-Coly, Dordonya)
La canònica agustiniana de Saint-Amand-de-Coly és un dels tres monestirs que, segons la tradició, van fundar els monjos Sour, Amand i Cyprien, els quals havien abandonat la vida comunitària per dedicar-se a l’eremitisme. El primer va donar origen al monestir de Terrasson, el segon a aquest de Saint-Amand-de-Coly i el tercer al de Saint-Cyprien, tots tres situats a la Dordonya. Segons la narració, Amand hauria mort a finals del segle VI. No es tenen notícies d’aquell primer establiment, però es considera que fou destruït pels normands l’any 857.
És possible que el monestir fos restaurat durant la primera meitat del segle X per iniciativa de l’abadia de Cluny, i és segur que ja existia l’any 1048. En aquesta data, el monestir apareix en el rotlle mortuori de l’abat Oliba, mort a Cuixà (Pirineus Orientals) l’any 1046. Probablement, a finals del segle XI, Saint-Amand va adoptar la regla de Sant Agustí i es convertí en una canònica. L’any 1125, un altre document esmenta el seu abat, Guillaume, considerat el constructor de l’església que encara es conserva. Entre els segles XIII i XIV, va viure una llarga època de prosperitat, arribant a dependre’n fins a dinou priorats. L’any 1280, consta que la comunitat estava formada per una vintena de membres.
Durant les inestabilitats de la guerra dels Cent Anys, es va fortificar. Malgrat aquestes mesures de protecció, el monestir va patir greus danys i, a mitjan segle XV, havia quedat molt malmès: el claustre s’havia perdut i només hi quedava un monjo. Al segle XVI, es van iniciar treballs per a la seva recuperació, en els quals van participar diversos senyors de la noblesa local. No obstant això, l’entrada del règim comendatari no va afavorir la restauració i va afectar la disciplina de la comunitat. Durant el mateix segle, va sofrir els efectes de les guerres de Religió, quan els hugonots el van ocupar militarment. Posteriorment, encara es va poder restaurar, però, el 1789, amb l’arribada de la Revolució Francesa, la casa es trobava en plena decadència. L’església es convertí en parròquia i els seus béns foren venuts. Des del segle XIX, ha estat objecte de successives restauracions.
De l’antiga abadia, només es conserven l’església i les muralles, ja que la resta de dependències han desaparegut gairebé completament. L’església destaca per les seves imponents proporcions i per la contundència de la façana de ponent, que presenta una cambra elevada a la part superior. És un edifici d’una sola nau, amb una estructura allargada i una alçada notable. A l’interior, el paviment segueix una lleugera pendent ascendent fins al presbiteri, que culmina amb una capçalera de planta quadrada. També compta amb un transsepte amb dos absis poligonals.
Transsepte sud
Absis lateral
Il·lustració d'Archives de la Commission des
monuments historiques (1898-1903)
Institut National d’Histoire de l’Art
Il·lustració d'Archives de la Commission des
monuments historiques (1898-1903)
Institut National d’Histoire de l’Art
Il·lustració d'Archives de la Commission des
monuments historiques (1898-1903)
Institut National d’Histoire de l’Art
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BLANC, Pierre-Marie (2011). Saint-Amand-de-Coly en Périgord. Amis de Saint-Amand de Coly
- BOSREDON, Ph. de (1874). Liste des abbés qui ont gouverné les anciennes abbayes de la province du Périgord. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord. Périgueux: Dupont
- GALY, Édouard (1865). L'église de Saint-Amand-de-Coly, le monastère et ses fortifications. Périgueux: Dupont
- MANDIN, Jules (1896). Le plan d'une Abbatiale de religieux Augustins en Sarladais. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 23
- MAUBOURGUET, Jean (1926). Le Périgord méridional, des origines à l'an 1370 : étude d'histoire politique et religieuse. Cahors: Coueslant
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SALET, Francis (1982). L’église de Saint-Amand-de-Coly. Congrès archéologique de France. 137e session. Périgord Noir. París, Société Française d'Archéologie
- SECRET, Jean (1968). Périgord roman. La nuit des temps, núm. 27. Zodiaque
Saint-Amand-de-Coly es troba allunyat de les principals vies de comunicació, a llevant de Perigús i a ponent de Briva (Brive-la-Gaillarde, Corresa)