L’Abadia de Saint-Maurin sembla haver estat fundada al voltant de l'any 1040, tot i que no apareix documentada fins al 1056. L’any 1083, Bernard I, vescomte de Brulhois, va cedir aquesta casa al monestir cluniacenc de Moissac (Tarn i Garona) i també es va integrar al mateix orde.
L’església del monestir va ser construïda durant la segona meitat del segle XI i consagrada l’any 1098, segons una inscripció lapidària que encara es conserva. Aquest monestir va gaudir de gran vitalitat durant els segles posteriors. No obstant això, al segle XIV va patir saquejos a causa de la guerra dels Cent Anys. Posteriorment, va ser reconstruït, però el 1561 va tornar a ser destruït, aquesta vegada per les guerres de Religió.
L’any 1645, gràcies a la seva adhesió a la congregació de Saint-Maur, l’abadia va aconseguir recuperar-se i subsistir fins a la Revolució Francesa. Després de la supressió i dissolució de la comunitat, es van perdre bona part de les estructures del monestir, inclosa l’església, de la qual avui només es conserva una part de la capçalera. Aquesta església presentava una planta de creu, amb una nau, transsepte i tres absis. Encara es conserven alguns capitells historiats amb escenes del martiri del sant titular, així com el campanar i restes menors d’altres dependències conventuals.
Martiri de sant Maurin
Maurin portant el seu cap
L’abadia està dedicada a sant Maurin, un màrtir local del segle V. Segons la tradició, hauria nascut a Agen durant l’època dels visigots i va ser decapitat a causa de la seva fe. És un dels anomenats màrtirs cefalòfors, que, segons la llegenda, van prendre el seu cap amb les mans després de la mort per portar-lo fins al lloc d’enterrament.
Residència abacial
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de La Guienne historique et monumentale (1842)
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BONNET-LABORDERIE, Philippe i Pierrette (1967). Dictionnaire des Églises de France. Robert Laffont
- DUBOURG-NOVES, Pierre (1969). Guyenne romane. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- DUCOURNEAU, Alexandre (1842). La Guienne historique et monumentale. Bordeaux: Coudert
- DURENGUES, A. (1914). L'abbaye de Saint-Maurin. Revue de l'Agenais, vol. 41
- GARDELLES, Jacques (1969). Congrès Archéologique de France. 127e session. París: Société Française d’Archéologie
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 13. París: Bloud et Barral
- LAFFONT, A. (1905). Saint-Maurin (Lot-et-Garonne) pendant la période révolutionnaire. Bulletin archéologique et historique de la Société archéologique de Tarn-et-Garonne, vol. 33
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- VACQUIÉ, Aymard (1911). L'abrégé de l'histoire de Saint-Maurin. Revue de l'Agenais, vol. 38
Saint-Maurin es troba a l’est d’Agen, prop del límit del departament d’Òlt i Garona, al qual pertany