Priorat de Paray-le-Monial

A començament del segle XI es va aixecar una nova església, precedida d’un porxo, que es va consagrar l’any 1004. Aquesta construcció fou substituïda per un nou edifici, bastit durant el segle XII des de la capçalera fins al porxo. El nàrtex de la primitiva església es va conservar, i d’aquesta manera es va formar el notable edifici que encara es conserva, amb algunes modificacions. La seva planta revela que les naus són curtes en relació amb la seva amplada i que probablement l’edifici no es va arribar a completar en tota la seva llargada. S’ha relacionat aquesta circumstància amb la inestabilitat del terreny, a causa de la proximitat del riu, amb possibles problemes de finançament, o bé amb una combinació d’ambdós factors.

En el darrer quart del segle XV, el priorat i la mateixa vila de Paray van patir els efectes de la guerra dels Cent Anys i, més endavant, de les guerres de Religió, ja a la segona meitat del segle XVI, especialment l’any 1562. L’estat de deixadesa va persistir, però encara es van poder renovar les dependències monàstiques entre els anys 1702 i 1747. Aquestes es van aixecar sobre l’antic monestir medieval, que va desaparèixer. La Revolució va posar fi a la vida comunitària en aquest lloc: el 1790 el priorat fou suprimit, l’any 1791 marxaven els darrers monjos i, aquell mateix any, el conjunt fou adquirit pel municipi.

Inicialment, s’hauria aixecat una església de nau única, amb transsepte, que disposava d’una capçalera amb tres absis oberts a la nau central, complementats per dos absis més, un a cada braç del transsepte. L’església comptava també amb un porxo o nàrtex, adossat a la façana occidental. Ben aviat, durant el segle XII, l’església es va ampliar, aixecant al seu voltant un nou edifici de tres naus, transsepte i una capçalera formada pel presbiteri, dotat de deambulatori amb tres capelles radials. Té dos absis més, un a cada braç del transsepte, un dels quals fou reconstruït al segle XV. Conserva el nàrtex primitiu.